[Joan Marcet Professor de Dret Constitucional]
Després d’unes eleccions avançades quasi sis mesos a Galícia, ambl’únic objectiu d’intentar reforçar el lideratge de Núñez Feijóo, després d’unes eleccions avançades tres mesos a Euskadi, i just abans de les eleccions al Parlament Europeu, s’han precipitat i avançat nou mesos les eleccions al Parlament de Catalunya. En el cas de les eleccions a Catalunya, el motiu esgrimit per l’avan-
çament ha estat la impossibilitat d’aprovar uns nous pressupostos. És una circumstància força comuna que quan un govern no pot tirar endavant el seu programa polític, que es tradueix anualment en uns pressupostos, apel·li a la ciutadania a través de la celebració d’unes noves eleccions. En el cas del govern de Catalunya, que comptava des de fa dos anys amb una exigua minoria, ja havia hagut de recórrer al suport pressupostari dels partits de l’oposició, tant els Comuns com el PSC. Però en aquesta ocasió, una de les potes ha fallat. Costa d’entendre la decisió dels Comuns per fer descarrilar els pressupostos. Sembla que han prevalgut els personalismes de la líder del partit, Ada Colau, que li govern de Pedro Sánchez i obviar l’àmbit territorial de les eleccions. I aquí poden trobar terreny adobat si des de les opcions polítiques del nacionalisme independentista es cau en el parany i se centra el debat electoral en la disputa territorial. Si es torna a reiniciar la política del procés, es perdrà l’oportunitat de fer avançar Catalunya. La represa econòmica i social de Catalunya hauria de centrar el debat electoral. La gestió de la sequera, la recuperació del lideratge econòmic, l’educació, la sanitat, l’habitatge o la xarxa social haurien de situar-se en el primer pla d’un debat polític que té la relació amb Espanya (i, per extensió, amb Europa) com un element de referència global però no únic i preeminent com ha estat en la darrera i perduda dècada.
De fet, com han observat diversos analistes, aquestes eleccions de maig es poden considerar les primeres eleccions normals dels darrers dotze anys. Des de les eleccions precipitades per Artur Mas el 2012, el debat polític i electoral havia estat centrat quasi exclusivament en l’essencialisme de la nostra relació amb Espanya. Ara, si nom volem caure en un nou i estèril procés, tenim la possibilitat de centrar el debat en les propostes, en els projectes que serveixin per enfortir l’autogovern català i per millorar la vida dels catalans i les catalanes. No es tracta d’obviar res ni de donar cap problema per definitivament solucionat. La relació amb Espanya i Europa continua sent un element dinàmic i central del debat polític. Però es pot encetar una nova etapa en què la gestió del dia a dia centri també l’atenció dels nostres governants. La política està feta per resoldre problemes, no per crear-ne de nous o per amagar la mala gestió (o l’absència de gestió) traspassant la culpa als altres nivells de govern o ignorant la pèrdua de pes i d’empenta política. Tot això i més estarà present en el procés electoral que esperàvem tenir a començaments del proper any i que el tacticisme polític d’alguns ha portat al proper 12 de maig. No hem de perdre aquesta ocasió i aprofitar per debatre com es fa avançar millor el nostre país, per debatre sobre els reptes que tenim i confrontar les propostes per solucionar-lo.
