[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Aquest any (fins ara no m’havia adonat que ja fa més d’un any que escric articles, gràcies a tots!), em guardaré d’entrar en el debat absurd entorn de preferències personals per les celebracions d’aquests dies. L’any passat vaig ser prou clar i pels fidels que ja em llegien no em repetiré. L’opinió de llavors no ha canviat i el que vinc a escriure avui va per una altra banda.
Viure lluny de casa és molt fàcil, suposo, quan és per decisió pròpia i quan es té wifi. Igualment, sempre hi ha aquesta tendresa latent, que no és fomo, i ara, és més aviat un amor intangible, immaterialitzable, que va i torna des de mi fins als meus, un cable invisible però superresistent, que deu ser el que m’insufla la força per aixecar-me els matins i tirar endavant i que em moro de ganes de tornar, sempre, per no dependre de cables imaginaris i per poder materialitzar-ho tot.
Avui he pensat que em faria molt feliç menjar un panellet. Però no és el panellet el que em faria feliç, sinó estar a casa, brindar amb moscatell mirant els meus als ulls, sentir com les castanyes fan la nit menys freda i acabar concloent, sempre, com de bé s’està a casa. D’alguna manera, tot això es concentraria en una mossegada de panellet i dins d’aquesta marranada de sucre i pinyons i massapà hi hauria (hi ha!) tota la joia i tot l’escalf de la llar.
Avui ho he trobat a faltar especialment, suposo. I sé perfectament que el panellet és només una metàfora d’una reducció al·legòrica, i que un cop endrapat el panellet seguiria sol a dos mil quilòmetres de casa. Però aquest moment, el del gust de pinyó a la boca, seria tan fugaç però tan dolç (sobretot figuradament)! I he pensat en panellets, no en carbasses, evidentment.
Mentre pensava tot això, he vist un senyor molt elegant que m’ha fet pensar en mon pare, i poc després, un grup de nens d’esplai, com el meu germà, i després encara he pensat que els meus amics odiarien la Moretti, la cervesa dolenta que beuen aquí. I asseguda a un bus hi havia una senyora que m’ha fet pensar en l’àvia. Una botiga de mascotes ha convocat la Bruna. He vist la mare quan he entrat a casa i m’havia descuidat d’estendre la roba.
I en cada un d’aquests moments, d’alguna manera, el cable intangible coïa emocions.
No són panellets, però com més mesos passen, més a prop em sento.
