[Josep Mercadé, periodista]
Amb la guerra d’Ucraïna ja va passar i ara a la de Palestina es torna a repetir corregit i augmentat. Sembla que la insensibilitat s’apoderi de tothom. Deu ser per la successió d’imatges de mort i destrucció servides diàriament pels mitjans de comunicació? Han deixat d’alterar-nos perquè acaben formant part d’una dosi de guerra que, un cop consumida, la païm ràpidament?
Qualsevol conflicte armat tendeix a posicionar els que no en són protagonistes cap a un bàndol o cap a un altre. Això és inevitable. En aquesta guerra, que esclata a partir d’un atac terrorista que sembra de víctimes civils de forma indiscriminada una zona propera a la frontera amb Gaza, fa que les reaccions estiguin molt condicionades per l’estat d’opinió que provoquen les imatges servides per cadascuna de les parts en conflicte.
Quan va començar la invasió russa a Ucraïna, es va generar una onada de mobilitzacions de solidaritat i de rebuig arreu d’Europa i a molts altres països. Fins i tot es van fer accions per tal de treure del conflicte moltes famílies atrapades, algunes de les quals van venir a Catalunya en una extraordinària demostració de solidaritat.
Però resulta que amb la guerra entre Israel i Palestina les mostres de rebuig ja no es fan tan evidents. En tot cas, hem vist manifestacions precisament per evitar l’antisemitisme com la de París d’aquest diumenge. Sense voler semblar demagog, totes aquestes mobilitzacions d’aquests dies a l’Estat en contra d’una amnistia, de què tothom parla, però que ningú sap com serà, potser es podrien canalitzar per reclamar que es deixi de matar persones innocents que l’única cosa que han fet és viure en una zona en conflicte permanent.
Si fem un petit exercici de memòria, podem veure com, en tan sols vint anys, s’ha modificat la capacitat de mobilització de la població. El 2003 la invasió d’Iraq per part dels Estats Units amb el suport d’alguns països, entre ells el govern d’Espanya presidit aleshores per José María Aznar, va generar una mobilització gairebé mundial amb el clam No a la guerra. A Roma es va fer una manifestació que va aplegar tres milions de persones. A Barcelona el clam contra la guerra va fer sortir al carrer un milió i mig de persones.
Tot això ara s’ha fos i el que estem veient a les manifestacions d’aquests dies convocades pel Partit Popular i Vox és que s’estan despertant fantasmes d’un passat que no hauria de tornar mai més. Estaria bé, de tant en tant, fer una mica d’exercici de memòria col·lectiva.
