[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Reconec que ho estic veient de lluny i com a mer espectador, que no estic tan informat com m’agradaria, segurament, i que no m’autobombardejo a 324 cada deu minuts per entendre com avança la situació. No. No deixa de ser el meu país i el meu vot d’aquest juliol mateix, ho sé, però, d’alguna manera, molt al fons del cor, se me’n refot. No és veritat del tot, perquè soc de mena conscienciada i tinc un gran interès polític, especialment en la meva terra, però ara que ho veig de lluny, tot es fa tan petit.
Recordo la meva fascinació, de molt nen, com en una parada del museu de la ciència es veia un àtom i una càmera que se n’allunyava, fins que es veia la cèl·lula, i se’n seguia allunyant fins a trobar l’òrgan, i així fins que es veien diverses galàxies en el mateix pla. L’experiència al Cosmocaixa va ser prou reveladora per adonar-me, quan feia primària, de com érem d’insignificants jo, la meva vida i els meus problemes.
I no sé gaire com han anat aquestes manifestacions, que segur que eren importants –sempre ho són– i per defensar coses molt transcendents –mai ho són–, però del que sí que estic segur és que, vist de lluny, de la distància transmediterrània (que tampoc no és tanta) tot sembla petit i volàtil i escadusser i poca cosa.
No és qüestió de treure ferro a re del que ens està passant com a país i com a estat, i no em vull guanyar enemics amb aquestes línies, però sí que em sembla (a mi, hi insisteixo, i probablement gràcies a veure-ho des de lluny, com els planetes al Cosmocaixa) que re és tan important i que ja tot em comença a ser igual.
Tota una vida he estat molt en contra de la indiferència política (i general) però el fet –per a mi evidentíssim, ara més que mai– és que amb una mica de perspectiva, per poca que sigui, re pesa tant, re és tan greu, tot es tolera una mica millor, i que tot acaba sent relatiu a això, a la importància que hi donem. I ja no parlo d’amnisties ni de presos polítics, el lector més agut ja se n’haurà adonat, sinó que això mateix es deu poder aplicar bastant a totes les coses.
La meva àvia em deia que aquestes arrugues són d’haver-se preocupat tant, al llarg dels anys. Avui sé més que mai que envelliré amb un cutis envejable.
