[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Ja no és novetat que el Fèlix Colomer (amb qui tinc la sort de compartir cognom i dinars de Nadal) ho està petant molt fort. És bastant igual quan llegiu aquesta frase, perquè el tio no para d’arrasar amb tot allò que fa. Però és que ha fet màgia i HBO li ha comprat aquesta màgia i ara la plataforma té la seva sèriedocu entre els més vistos de la setmana. I aquest èxit bastant objectiu encara es multiplica, em sembla a mi, quan veus el producte. Se m’acusaria de parcialitat si em limités a dir que és espectacular i que cal que tothom la vegi ara mateix, així que miraré de ser tan neutre i mesurat com pugui.
Són set capítols curts (“és que jo no tinc temps per començar grans sèries”) en català (“no vull donar suport a plataformes que menystenen la llengua”) en què –ho intento, tot i que fa de molt mal explicar i la millor opció és directament veure-ho– un protagonista amb el qual d’entrada fa de molt mal empatitzar, no sé si sense voler universalitza el seu drama particular a través de –no pot ser altra cosa– la vulnerabilitat. És una sèrie divertida, commovedora, a moments surrealista i tirant a indie en el sentit de no-comercial, però per mi el gran valor del producte reposa en aquesta explotació de la vulnerabilitat.
Ja no només perquè veus algú tancar ferides profundes en directe (si més no, emocionant), sinó perquè veus algú a la recerca d’una identitat, o més aviat a la defensa d’una identitat, algú que busca justificar els errors en lloc d’admetre’ls (hi ha re tan humà?). I aquí, boom, aquell personatge friqui i segurament inempatitzable, de cop em representa no només a mi, sinó a tota la humanitat, és tothom. I aquest tothom no està ni en els seus èxits ni en els seus fracassos ni en la seva recerca d’identitat ni en la seva manera d’explicar-nos històries, està en la vulnerabilitat. I ell ha tingut no sé si el coratge o la insensatesa de fer-la pública (pública fins al punt que tothom amb connexió a internet pot veure-ho a HBO). De cop, el que és íntim, personal, petit, el que es minimitza o s’amaga, normalment, es maximitza a la sèrie, es fa protagonista d’un docu molt ben parit i pren aquesta volada de l’èpica. Bravo.
Quan ell m’explicava la idea, em feia patir, no mentiré. Però en veure-ho, un cop més, només se’l pot aplaudir. Em sembla que no parlo només de la sèrie quan dic que cal un talent molt brillant per fer el que ha fet el Fèlix. I també cal la valentia.
