El festival de música Eufonia ara mateix incompliria totes i cadascuna de les lleis de prevenció de riscos d’esdeveniments. Els afortunats que van ser-hi, fa més de 40 anys enrere, ara circulen amb cotxe pel mateix lloc on van ballar fins a altes hores de la matinada.
L’Eufonia, en què concursaven bandes de rock sabadellenques, se celebrava a un dels túnels de la Gran Via. El més llarg, al costat de l’estació d’autobusos, actualment el número 5. Més d’un miler de persones entaforades en aquell forat subterrani, cantant, ballant, botant i bevent sota focus de color que trencaven el gris depriment del formigó.
La gent volia “canya, música o el que fos, molt forta”, clamava la crònica del Diari de Sabadell de la tercera edició del festival, celebrada el 21 de gener de 1983. Va ser la millor, la més disruptiva, la més marxosa i la més autèntica. Tant, que deixava com a les edicions anteriors com “a festivals de final de curs”. Estava ple de caçadores de cuir o texanes, totes plenes de punxes, lluint a l’esquena missatges com “Punk not dead” o símbols de grups com ACDC o Sex Pistols. “Hi ha alguna cosa millor per al rock, el rock dur, per als sons marginals, que un autèntic escenari underground?“, es preguntava el cronista.
Aquella nit, l’Eufonia va coronar els Boomerang, amb 313 vots, com a millor grup musical de la ciutat. Dels 15 participants, escrivia el Diari, “més de la meitat sonaven amb dignitat”, “capaços de presentar-se sonant bé a molts llocs”. Però també hi havia bandes que feien tota la pinta “d’haver-se ajuntat dos mesos abans del festival amb bona voluntat”, però amb “guitarres distorsionades”, “un solista a qui li agrada lluir-se” i un baixista a qui se li descontrola l’instrument a la meitat de la cançó, té ganes de protagonisme i té una veu que, més que cantar, crida, udola i gruny”.
El públic d’aquella nit tolerava més els “folloneros” que els “muermos“. I més valia tenir-lo a favor. Quan un dels integrants del grup Delirium Tremens va pujar a l’escenari, per exemple, van caure-li monedes de duro, gots de “cuba libre” i, fins i tot, ous. Tot i això, la banda va aguantar estoicament i no van deixar de tocar durant els 8 minuts que tenien assignats. Això sí, quan al final de la nit l’organització premiava irònicament el grup menys votat amb un lot de partitures, no es van presentar a recollir-lo.
En aquell festival completament boig hi va debutar la Madam, una banda que anys després seria responsable d’impulsar el rock català. El seu líder, l’enyorat Llongue, recordava que aquella nit van oferir un concert rapidíssim i amb tot el repertori de què disposaven. Van guanyar el premi especial de la crítica, reconeguts com “un dels més interessants de la nit, amb música bonica i imaginació”.
No hi va haver cap incident, tot i celebrar-se en una ubicació on una estampida humana hauria provocat una tragèdia. Bé, n’hi va haver un de menor, molt anecdòtic: “La Policia Municipal va portar a casa un jove que havia utilitzat més del compte el bar instal·lat en el túnel”, deia la crònica.
I n’afegia un altre, tot i que va ser col·lateral: “Uns pares que van assistir al festival van deixar el fill de quatre anys sol a casa (…). El nen es va despertar a les dotze de la nit, va sortir al balcó i, davant del risc de caure, els veïns van trucar a la policia”. És probable que, cada vegada que els progenitors circulin per la Gran Via, es plantegin si va valdre la pena o no.
