[Josep Mercadé, periodista]
Desembre és el període per excel·lència en què es concentren dates relacionades amb la solidaritat cap a determinats col·lectius. Diumenge es va celebrar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Per a molts és un més del calendari de dies internacionals que desfilen al llarg de l’any. Darrerament, però, guanya més visibilitat pel fet que moltes institucions s’esforcen en la inclusió dels discapacitats. El risc, però, és ser només flor d’un dia.
Aquest any TV3 va voler fer més visible aquest col·lectiu amb l’experiència pionera d’incorporar algunes persones amb discapacitat a l’equip del Telenotícies vespre del diumenge. L’experiència va ser molt interessant i, segurament, els que ho van veure potser van millorar el seu nivell de consciència cap a unes persones que tenen els mateixos drets que la resta.
Quan parlem de col·lectius diferents, sempre hi ha el risc de caure en el parany d’un excés de proteccionisme que, d’alguna manera, pot limitar l’autonomia d’aquestes persones. Elles necessiten poder millorar la seva autoestima per si mateixes a partir d’estímuls que els donin una veritable sensació d’inclusió a la societat.
Per una sèrie de circumstàncies el cap de setmana passat vaig tenir el goig de conèixer el treball de formigueta d’una fundació creada precisament per donar a un grup de persones discapacitades l’oportunitat de poder gaudir dels mateixos drets que la resta. Es diu Fundació Crisàlida i es troba a un poble de la franja que es diu Camporrells, entre Alfarràs i Benabarri, a la província d’Osca.
El seu promotor constata que a una ciutat gran com podria ser Sabadell l’acceptació social de la gent amb discapacitat és una mica més complicada. En canvi, en aquest cas, a un poble molt petit, el procés d’inclusió és una realitat tangible. És clar que estem parlant de poques persones, però els han pogut garantir un contracte de treball, una casa, i poder viure en parella o sols. Funcionen molt bé en aquest àmbit reduït, que els converteix en una gran família.
El motor que ho ha facilitat va ser la creació fa més de deu anys d’un forn de pa. Cap dels participants en el projecte era forner. Van aprendre l’ofici gairebé de forma autodidàctica amb un resultat espectacular. Tant és així que subministren pans, coques de recapte i altres productes relacionats a una àmplia zona. A banda de tenir feina, també disposen d’una casa on poden fer una vida autònoma. Es veu com amb petits projectes és molt possible aconseguir l’èxit. En aquest cas, el resultat és visible i molt saborós.
