[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
La hipòtesi que miraré de defensar és que el noranta per cent alt de la gent que llegeix aquest article (fins i tot que el llegirà, en algun moment o altre– és catòlic. Afirmació agosarada, potser, tenint en compte que escric al XXI i no al XVI i que el que més s’estila és l’agnosticisme, si no bé directament l’ateisme, i que la globalització permet –i gràcies!– que els lectors del diari puguin ser de qualsevol credo religiós. Amb tot, tots nosaltres som catòlics. Més enllà de la fe, més enllà d’una entitat barbuda i suposadament totpoderosa.
I això se’ns fa especialment evident en aquestes dates de pessebres i Reis i nadales i Pastorets. I vaig més enllà del catolicisme lingüístic (“Déu n’hi do”, “no hi havia ni Déu”, “Mare de Déu!”, “Jesús” –després d’un esternut–, i un llarguíssim etcètera), que no és gens banal, sinó a un catolicisme del tot social, impregnat en tot, que governa no només el nostre calendari sinó també tota la nostra manera de viure.
D’acord que la manera de viure té molt a veure amb el calendari, i que ens organitzem per trimestres respectant l’aniversari del naixement i de la mort de Crist, i que els nostres grans festius (amb el permís exclusivament de la Diada, Cap d’any, la Constitució i la hispanitat) tenen un motiu religiós (la Concepció, Nadal, Sant Esteve, Reis, Sant Jordi, Sant Joan, Mare de Déu d’agost, Tots Sants, etc.), però vull anar una mica més enllà d’això: que sapiguem els dies dels nostres sants, els celebrem o no, que ens regalem roses per Sant Jordi o fins i tot que seguim les notícies quan a Roma es fa la parafernàlia aquella de la fumata i els cardenals… El fet de tenir ressaca un diumenge al matí i haver de sortir de l’habitació tot i no voler-ho per dinar amb a família és eminentment catòlic, si ens ho mirem així. Som catoliquíssims. Més de tradició que de fe, està bé, però catòlics al cap i a la fi. I ser catòlic (ja) no implica creure en re ni adorar segons quins ídols ni combregar amb les barbaritats que la església ha estat fent durant segles i –no siguem naïfs– segueix fent avui, només implica reconèixer-se com a última baula d’aquesta cadena, com a part d’aquesta tradició.
No reso des dels nou i porto una vida que m’estic guanyant l’infern a pols, però tinc –tenim– tots els motius per considerar-me eminentment catòlic.
Amén.
