Ricard Perich Duran, arquitecte i director tècnic de Vimusa
En el llenguatge mediàtic i comercial la paraula sostenible s’utilitza de manera genèrica i devaluada en un continu greenwashing juntament amb altres expressions com ecològic, verd, net, respectuós amb el medi ambient, etc. Però des de l’àmbit personal hom pot i ha de plantejar-se com amb els nostres actes i eleccions quotidianes podem ser proactius i incidir positivament en aquest costerut camí cap a la sostenibilitat: com ens movem?, com vivim?, com consumim?, quins residus generem?, etc. En referència al «com vivim?», voldria aportar algunes reflexions sobre l’extens i polièdric camp de l’habitatge.
LA QUALITAT DE L’HABITATGE
L’habitatge és la peça majoritària i imprescindible de la construcció de la ciutat i de l’ocupació del territori, és on les persones han de trobar el raser per assolir les necessitats bàsiques de la seva vida: el descans, la intimitat, l’alimentació, les relacions personals, l’educació, el lleure, etc., l’obvietat de satisfer de manera el més satisfactòria possible les necessitats humanes en la seva vessant més privada. Per això parlem de l’habitatge com un dret bàsic per a la ciutadania d’un país i per això cal pensar i repensar què fem amb l’habitatge, com el construïm, com el financem, quins sòls ocupem, com s’interrelaciona amb el resta d’usos: socials, educatius, sanitaris, treball, comerç, mobilitat, menjar, aigua, etc., com hem de recuperar i dignificar tot el parc existent i, per descomptat, com l’hem de mantenir i utilitzar per optimitzar-ne l’ús i el servei que esperem que ens doni perquè s’aproximi al màxim a aquell raser de confort i intimitat que hom desitja.
La qualitat dels espais i el confort. La construcció dels habitatges nous i la rehabilitació dels existents s’ha de basar en aquests dos conceptes. Hi ha un primer límit a considerar, que és la superfície, la qual s’ha anat reduint per la relació ineludible entre la superfície dels habitatges i els costos de producció (construcció i sòl) o de rehabilitació. S’ha de trobar el punt d’equilibri. No podem fer habitatges massa grans que no es puguin pagar, però podem optimitzar i jerarquitzar els espais en relació amb l’ús real que en volem fer. Si volem gaudir de bons espais i tenim la limitació de la superfície total, ens calen espais oberts amb usos simultanis en què la percepció de l’espai habitable es multipliqui i esdevingui àmplia. Necessitem incorporar flexibilitat en l’ús dels espais: les situacions són dinàmiques i canviants, tant en les diferents formes d’ocupació dels usuaris com en la seva evolució en el temps. Ens calen també moments d’espais íntims, recollits, privats, però no hauríem de «condemnar» aquests espais a estar sempre tancats i destinats només a aquest ús. Amb elements mòbils (portes corredisses, envans mòbils) es poden assolir unes simultaneïtats d’usos molt enriquidores.
Els espais exteriors. Estem en un clima en què utilitzar els espais exteriors dels habitatges és possible durant molts dies de l’any. Fins i tot als migdies de ple hivern es pot gaudir d’espais exteriors protegits i assolellats. Cal, per tant, incorporar-los de manera inequívoca als programes dels habitatges, no com una petita sortida d’esbarjo a l’aire lliure, sinó com un veritable espai d’estada, dimensionat i protegit per fer-hi vida: menjar, prendre el sol, estar-s’hi i gaudir-lo, en definitiva, i per això cal que sigui ampli (i resguardat de sorolls si pot ser) i amb la possibilitat d’obrir-lo o tancar-lo al sol i a la privacitat. Seria bo, a més, que aquest espai, que fa de filtre protector entre l’interior i l’exterior de l’habitatge, es pogués incorporar a l’espai interior. Això es pot aconseguir amb vidrieres àmplies i posant les proteccions solars a la part externa.
Aquesta manera de dissenyar i definir els espais exteriors ha topat gairebé sempre amb obstacles: la rigidesa i l’escassetat dels espais interiors ha alimentat la percepció que els exteriors eren espais perduts i amb poc ús, i que si estaven tancats, l’habitatge incrementava el seu valor, presoners una vegada més de la sempre nefasta confusió entre valor d’ús i valor de canvi. Es troba a faltar una clara aposta pels espais exteriors grans i adequats en moltes de les promocions de construcció o rehabilitació d’habitatges. Fins i tot en termes de normatives d’edificació i urbanístiques, no se’n facilita gens la construcció.
REDUIR ELS IMPACTES
La ciutat és una gran depredadora de recursos naturals: sòl, materials, energia, aigua, etc., i a la vegada una gran generadora de residus. Els habitatges representen una part molt important de les edificacions i poden influir de manera substancial a reduir els impactes en el medi ambient. Des del planejament, la construcció i la rehabilitació cal minimitzar-los, però també des dels hàbits de consum i l’ús podem ajudar a reduir-los.
Pel que fa als consums energètics, el 80% del parc immobiliari té més de 40 anys i és ineficient energèticament. Millorar els consums a cada habitatge acabarà representant una clara davallada en l’empremta total de CO2. Necessitem mitjans clars per rebaixar aquesta empremta sense comprometre el confort que desitgem als habitatges. Cal incorporar els següents conceptes:
Paràmetres de confort. Tenir clares les temperatures de consigna que necessitem i vincular-les sempre a l’ús que fem dels espais.
Sistemes passius. Disposar d’il·luminació natural, bons aïllaments en tots els tancaments de l’habitatge (zones massisses i vidres) i, si es pot, de ventilació transversal. A l’hivern, ventilar pocs minuts i en hores de bona temperatura exterior i mantenir la casa perfectament tancada i aïllada, i deixar entrar tota la radiació solar que es pugui. A l’estiu, protegir-se de la radiació solar (ni una ullada de sol a l’interior) posant les proteccions solars sempre per la part exterior, mantenint la casa tancada per no deixar entrar la calor i, quan la temperatura exterior afluixi, obrir-ho tot i aprofitar la ventilació nocturna per refredar l’habitatge (hi ha molts llocs del nostre país on només amb el refredament nocturn s’assoleixen bones temperatures per a tot el dia, i n’hi ha d’altres on la temperatura exterior nocturna baixa poc o no es pot ventilar correctament a causa d’excés de soroll exterior).
Sistemes actius. Si mitjançant els sistemes passius no assolim els nivells de confort desitjats, haurem d’incorporar sistemes mecànics afegits, els quals haurien de ser el màxim d’eficients i amb les mínimes emissions de CO2. És aconsellable, per tant, prescindir del gas i utilitzar electricitat (d’origen renovable) per a la climatització, la ventilació i l’aigua calenta sanitària (ACS), instal·lant bombes de calor aerotèrmiques o geotèrmiques, així com sistemes eficients tipus led per a la il·luminació.
Incorporació d’energies renovables. Un cop aconseguida la màxima eficiència i, per tant, la mínima demanda energètica, serà important autoproduir la nostra pròpia energia per apropar-nos al consum zero nZEB (nearly zero energy building). Això ho podem fer instal·lant panells solars tèrmics per a l’ACS o panells solars fotovoltaics per a la producció elèctrica. En l’actualitat han baixat considerablement els costos i es pot fer tant en espais particulars com en instal·lacions comunitàries.
Pel que fa a l’aigua, n’hem de reduir al màxim el consum mitjançant vàters de doble descàrrega, airejadors i limitadors de cabal a les aixetes i, quan sigui possible, incorporant circuits de recuperació d’aigües grises i dipòsits d’aprofitament d’aigües de pluja.
Respecte a la gestió dels residus, cal mentalitzar-nos que comença als habitatges. Per tant, hem d’evitar qualsevol malbaratament i separar-los correctament.
La qualitat dels habitatges i la millora en la reducció dels seus impactes s’haurien d’assolir des d’un possibilisme econòmic, és a dir, les economies domèstiques han de poder suportar el cost de l’accés a l’habitatge (facilitant diferents formes de tinença: venda, lloguer, dret de superfície, habitatges compartits, etc.) i el del seu manteniment i òptima utilització.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
