[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Portem un camí que condueix a un augment mitjà de temperatura superior als 3 graus en poques dècades. I anem en un vaixell d’enorme inèrcia, la qual cosa significa que aquest no es pot aturar ni frenar de forma significativa. Aquest és el problema. Podem, però, virar de traça. Virar significa girar algun grau i mantenir constants la resta de paràmetres. És poc, però tot seguit podem tombar un altre grau. Per suma i acció continuada podem -potser- estalviar la patacada, però tampoc no és segur ni obvi.
Per a alguns, aquesta perspectiva dramàtica només es resoluble amb el combat al capitalisme, que en darrera instància seria la causa depredadora i sistèmica del mal on som. Aquesta estratègia és perdedora, assumeix la derrota, sobretot quan el repte és a curt termini. El reformisme de virar no té res a veure amb la radicalitat de voler aturar la nau. I, tanmateix, el reformisme pot ser radical i la radicalitat només superficial.
La lluita contra el capitalisme posa en el factor econòmic el centre de la qüestió. Per contra, el centre de la qüestió seria més polític que econòmic. La fractura estratègica és més de manca de política, que el model econòmic. Avui per avui, hi ha més consciència de crisi en el món econòmic que direcció efectiva en el polític. I els canvis en la indústria són imprescindibles, no menyspreables i un factor a impulsar.
La insuficiència política té dues components: la manca de liderat i la manca d’encàrrec social a la política. En liderat caldria poder escoltar un repte de transformació, com ho fou el projecte d’arribar a la Lluna en deu anys. En termes de representació política, el demos, la base democràtica, no efectua cap encàrrec clar, sinó que es mou massa en la reacció negativa. Poca política en gran pot haver-hi a manca de consciència social. Tenim un demos que no vol perdre nivell de vida, almenys sense un horitzó ben formulat. I n’hi ha prou dades com per comprovar com es decanta cap el negacionisme i la ultradreta.
En aquestes limitacions, algunes minories confien en un programa radical que només podria ser una dictadura del proletariat ambiental, quan, a més, ni aquest existeix.
Per aquesta situació, la política possible des del camp social ha de ser construir el màxim d’acció unitària, des de la unió civil, no des de l’avantguarda solitària i deslligada de la població.
Això significa incorporar el món econòmic a les bases del canvi i fer pressió sobre la política. Tot el contrari de situar la diana en el món econòmic i perdonar el polític. No és l’economia… és la política la clau! A manca d’un sistema polític actiu, només hi podem confrontar unitat social. El treball unitari no és feina d’avantguarda, és una altra mirada. Benvolguts esquerranosos: pot haver-hi una avantguarda i la seva feina ha de fer, però no pot presumir de posseir el monopoli del camí del futur, ni menys combatre l’esforç unitari desqualificant-lo de fred i d’ambivalent (pel fet de només promoure variar un grau en cada pas). La integració de l’economia sensible al fet ambiental és imprescindible, encara que puguem fer la crítica que és insuficient. Cal enginyeria tècnica i cal enginyeria social, ambdues.
No serà solament l’avantguarda grupuscular ni l’esquerranisme qui salvi la situació, sinó la política dita de masses. És l’amplitud de la mirada i no l’acció puntual allò que ens cal. És construir esperança general i no pas engruixir el conflicte puntual. Avui és més factible traçar el projecte d’arribar a la Lluna des de la societat que des de la política. I un tal projecte el forma un munt d’alternatives en tots els camps.
