[Ramon Escapa]
Són molts els ajuntaments catalans que ja fa uns anys i amb bona lògica han optat per deixar de pintar el Baltasar de negre per substituir-lo per un rei negre original.
Per aquest motiu, els responsables de les comparses acudeixen a associacions africanes o d’inserció i ajuda i suport a immigrants per ocupar les places del rei Baltasar i els seus patges.
No és el moment de ser crític amb la qüestió però sí per pensar-hi.
El que no sabem és que en la majoria dels casos l’anècdota té molt de recorregut per rumiar i fer canviar la manera de pensar.
Són casos reals que es repeteixen a diferents ciutats.
L’Amadou, un jove i fornit Senegalès, pertany a una d’aquestes entitats on hi troba escalf, suport i ajuda per a un futur millor. La nit del 5 de gener serà rei, protagonista, ben engalanat per ser aclamat per petits i grans al llarg de la tan esperada rua als nostres pobles i ciutats. Serà Rei i esperança pels petits.
L’Amadou viurà un petit somni, tindrà una bona feina per un dia, per a ell ben pagada (per a un sensepapers) i fins i tot el faran sentir gran, segurament important, poderós.
Però el dia abans i l’endemà tot continuarà igual, amb el seu carretó recollint ferralla, sent ignorat, invisible i sense reconeixement per a una feina digna.
Dormirà en un llit dur. I amb els seus companys, també arribats en pastera, discutiran sobre el Barça o Madrid i explicaran a les mares per WhatsApp la versió que més els convé, que tenen una bona feina de rei i que la gent els adora.
Espero que també ploreu com jo en llegir aquestes paraules, de la sort i la desgràcia que tenim.
Una llàgrima per la meva sort de ser blanc i l’altra per la mala sort de l’Amadou de ser negre.
Tots som persones i no tenim els mateixos drets.
A mi em fa vergonya.
Algun dia espero que els nostres governants es tornin més sensibles i que tots puguem ser persones sense necessitat de ser reis.
