[Jordi Serrano, Historiador i rector emèrit de la UPEC]
No és d’ara la meva reivindicació de fer reconeixe ments a la gent que s’ho mereix quan estan vius. Ja fa molt temps, en l’època d’Antoni Farrés, al final del mandat va presentar el llibre que vaig fer, Josep Xinxó i les JSU de Sabadell, en què li vaig demanar que abans que es morissin tots els vells resistents antifranquistes, els donés la medalla de la ciutat en reconeixement al seu valor i a la seva entrega. Molts d’ells ho havien pagat amb tortures i anys de presó. Era un tema gens controvertit perquè n’hi havia de vius en aquell moment molts i de moltes procedències ideològiques. Òbviament, no em va fer gens de cas.
Hi ha com una mena de sentiment col·lectiu sabadellenc i és que la gent no necessita reconeixements. El mateix Farrés, quinze anys després de mort, no té ni un carrer ni una plaça. La meva tesi és que a banda que una ciutat ha de ser sensible cap a aquells que han fet possible el millor que tenim, és a més un missatge republicà i pedagògic. Republicà perquè simbolitza el fet que la ciutat la fan persones que amb la seva activitat cívica construeixin poble, construeixen orgull de ciutat. Però a més és un acte pedagògic envers les noves generacions: l’ajuntament, en nom dels ciutadans, reconeix trajectòries que poden servir de punt de referència als joves, els ciutadans del futur.
El cas de Carme Valero és paradigmàtic. Per què no es va posar el seu nom al pavelló d’atletisme quan estava viva? Perquè no valorem el que tenim. Carme Valero ha estat una pionera i un punt de referència al món del que es pot aconseguir amb voluntat anant a contracorrent. A la seva època es deia que les dones tenien el cul gros i pits que els impedien fer atletisme. Ella contra tots els impediments de la mateixa Federació Espanyola d’Atletisme, va guanyar multitud de campionats, dels quals destacarem els dos campionats del món de cros els anys 1976 i 1977 i va ser la primera atleta olímpica d’Espanya.
S’havia de pagar les vambes i treballava a la botiga de Josep Molins a la Rambla de Sabadell. Si ara hi ha moltes noies que fan atletisme i, en general, esport, li deuen en gran part a Valero. Convé que expliquem a les escoles que hi havia un temps, no gaire llunyà, en què estava mal vist que les noies fessin esport. I un darrer apunt, potser que comencem a pensar quantes persones han fet molt per a la ciutat i no han rebut cap reconeixement.
I posem-hi remei abans no sigui massa tard. Per no fer, no vam fer el reconeixement als sabadellencs als camps nazis. Aquesta ciutat massa sovint és molt, molt eixuta. És veritat que en democràcia no és obligatori participar en la vida associativa i col·lectiva en general, però si ningú ho fa, la democràcia és impracticable. Avui, amb perills a la llibertat i a la pau molt evidents, potser que hi comencem a posar remei. I una darrera cosa, al final la ciutat només fa reconeixements als rics.
