[Joan Marcet Professor de Dret Constitucional]
En una preocupant deriva il·liberal el Partit Popular, a rebuf d’una creixent tendència global, està donant cada vegada més símptomes de menysprear les institucions democràtiques espanyoles. Especialment quan no li són favorables. Hem assistit les darreres setmanes a continuades desqualificacions al Govern i al seu president, a la majoria parlamentària i fins i tot al Tribunal Constitucional.
La negativa de Núñez Feijóo a reunir-se amb Pedro Sánchez a la Moncloa, forçant la trobada institucional al Congrés dels Diputats, no era només un intent de deslegitimació del president del Govern, sinó sobretot una clara confusió institucional. El Go- vern, segons el PP, no té legitimitat i, per tant, no li reconec la seva seu institucional, i a més el confonc amb un altre poder institucional, el Parlament. En aquesta orientació no els cal ni tan sols distanciar-se d’aldarulls o manifestacions violentes contra el Govern i els partits que li donen suport. Mentrestant, continuen tenint segrestat el Poder Judicial, endarrerint sine die la renovació del seu Consell General.
Posant ara en dubte la correcció, justesa i validesa de les resolucions d’un Tribunal Constitucional que ja no controlen. Les decisions de la Justícia ordinària o de la Justícia Constitucional només són acceptables pel PP quan els donen la raó. Una mostra clara de la seva deriva antiinstitucional. Però ens hauria de preocupar sobretot el continuat intent de menysprear el Congrés dels Diputats, a qui està negant la representació de la sobirania popular, i confrontant-lo al Senat, en què el PP gaudeix de majoria absoluta.
El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha arribat a dir que el Senat és el veritable representant de la sobirania nacional, tot po- sant en dubte la representativitat del Congrés dels Diputats, on dia rere dia constata que es troba en minoria. El menyspreu quotidià cap a la presidenta del Congrés, Francina Armengol, n’és un altre bon exemple. No solament deixen d’aplaudir els seus discursos institucionals (com han fet en diver- ses ocasions), sinó que intenten confrontar-la a les opinions tècniques dels lletrats de la Cambra o l’acusen constantment de parcialitat i partidisme.
Posar en dubte la composició, legitimitat i representativitat d’una cambra parlamentària, o dels seus òrgans de direcció i govern, és entrar en una perillosa deriva que ens fa reviure els intents d’assalt a les institucions parlamentàries del Brasil o els Estats Units. Aquesta deriva antiinstitucional, il·liberal i antidemocràtica està creixent dia a dia a diversos països. L’estem veient a països europeus, on a més d’Hongria i els Països Baixos, està creixent arreu, amb l’evolució de partits de la dreta conservadora cap a posicions cada vegada més extremes i populistes a països tan centrals com la Gran Bretanya o Alemanya. La veiem també a Amèrica, on fenòmens com els de Milei a l’Argentina o el possible retorn de Trump a la presidència dels Estats Units, mostren l’empenta del populisme de dretes cap a posicions ultraconservadores i ultraliberals que alguns han definit com a anarcoliberals.
A casa nostra, els posicionaments de Vox han impregnat de tal manera el Partit Popular, amb qui governa a diverses comunitats autònomes i ciutats, que les seves propostes i alternatives ja no es distingeixen de les del partit d’extrema dreta. Les formes poden aparentar més o menys suavitat, però el fons s’ha acabat diluint. La competència política i electoral entre el PP i Vox ha fet derivar el partit conservador espanyol cap a posicions cada vegada més extremistes, més populistes. El PP s’ha convertit en un partit de dreta radical, amb tics il·liberals i amb conductes cada vegada més extremistes. Les contínues manifestacions dels seus principals porta- veus, incloses les del seu principal líder, són clares mostres d’aquesta preocupant deriva. Mals temps per a la democràcia a casa nostra i a massa països del nostre entorn polític i cultural.
