[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
En algun d’aquests infinits dinars de Nadal, algun d’aquests tiets que només veus per Nadal va fer algun d’aquests comentaris que solen fer aquest tipus de tiets. Era alguna cosa semblant a “bueno, és que la cosa està fatal: vosaltres sereu la primera generació a la història que viurà pitjor que els seus pares!” i culminava amb una joieta de l’estil “ho fem tot per al progrés i mira què ens torna, el progrés”. Jo, en el seu moment, entre cava i torrons, només vaig saber respondre: “Home, no som responsables nosaltres del món que ens trobem sinó vosaltres del món que ens deixeu”. La conversa va acabar aquí, però la idea se’m va quedar al cap, i des de final de desembre he anat pensant en la generació que va veure començar la Gran Guerra, en la primera gent que va començar a encomanar-se de pesta bubònica, en el projecte d’andalús que el segle VII va veure venir de lluny un exèrcit islam que li cremava tot el que havia llaurat abans de la siesta, en el romanet que el 476 uns salvatges li van conquerir la ciutat mil·lenària, en el primer neandertal que va dir “tu, quina rasca per ser abril” sense saber que entrava en l’edat del gel que l’extingiria en favor del seu cosí sapiens, en el dino amb carrera prometedora que va veure com una estrella s’anava fent grossa i brillant. Tots ells em miren mig decebuts per haver respost la provocació del tiet en lloc de simplement haver sospirat “collonades” i haver demanat que m’acostessin les neules, a l’altra punta de la taula.
Tots ells haurien d’entendre, per això, també, com estem de farts que se’ns culpi, dic la gent jove, de tot el que no funciona per estar tot el dia amb la pantalleta. “Sou la generació que ho ha tingut més fàcil…” amb ganyota de desaprovació. Vaig optar per pensar que era Nadal i que millor somriure i estar tranquils que no treure el tema del desastre ecològic que ens deixaven, per la seva explotació desmesurada de recursos naturals, ni el d’allò tan divertit que havien fet amb el deute públic per viure de puta mare endeutant el futur, ni, per descomptat, el del gran error que és haver-nos posat des dels tres anys davant d’una pantalleta pensant que així menjaríem les papilles sense tocar la pera. Poc esperàveu que ens faríem grans i us contradiríem en dinars de Nadal amb arguments trets de les mateixes pantalletes en les quals per culpa de passar-hi tantes hores al dia –dieu vosaltres– el món va com va.
