[Josep Rof Enginyer industrial i expert en innovació]
Fa uns anys, el director d’instal·lacions i postvenda d’una empresa de maquinària, mentre parlàvem de com evolucionaven les màquines i, en especial, els cotxes em va dir: “Ara ja no hi ha mecànics, sinó penjaferros”. Si no hi havia una màquina a la qual endollaven el cotxe i els deia quin podria ser el problema, els operaris eren incapaços d’esbrinar quin podria ser el problema. Així, molts concessionaris oficials donen un servei car i indiferenciat perquè no tenen mecànics.
I l’altre dia, mentre estava parlant amb un empresari, em va venir aquesta conversa al cap. L’empresari se’m queixava que no trobava personal i, quan en trobava, al cap d’un temps li marxava. És un treball especialitzat que requereix uns anys de preparació i estudis en formació professional, però s’hi apunta molt poca gent i, per tant, en surt molt poca formada. Llavors li vaig preguntar: “I quant pagueu?” “El que diu el conveni”, em va contestar. Vaig insistir: “I aquest ‘el que diu el conveni’ quant és?”. “Home, amb el que s’ha apujat el salari mínim, una mica per sobre” em va dir. O sigui, que volia mecànics però a preu de penjaferros. I quan els seus penjaferros ja eren mecànics, evidentment, li marxaven.
Que molts empresaris desconeguin, o com a mínim pensin que no els aplica, la llei de l’oferta i la demanda comença a ser preocupant. Només aplicant el sentit comú, el menys comú dels sentits, ja pots preveure que poca gent s’apuntarà a uns estudis en què has d’invertir temps (anys) i diners per, llavors, cobrar quasi el salari mínim. No és d’estranyar, per tant, que a Catalunya només es formin uns 150.000 estudiants de formació professional i que més de 600.000 estudiïn a les universitats. Quatre cops més universitaris que estudiants d’FP. En comptes de tenir una piràmide, els estudis tenen forma de rellotge de sorra. Molt coherent no sembla. Però continuem amb la conversa.
Vaig preguntar per què no pagava més, i em va dir que no li “sortirien els números”. Si els experts li marxaven de l’empresa, a algú altre sí que els mecànics li eren rendibles. Quan vàrem aprofundir, era un altre cas d’una empresa que, encara que calculava bé els costos directes, no tenia en compte tots els costos, especialment els ocults. Quin cost té un treball que s’ha de repetir perquè l’operari no és expert? Quant costa el material que has tirat a les escombraries per una feina mal feta? Quant costa estar formant la gent perquè llavors se te’n vagi? Quant val la pèrdua de clients perquè li has donat un mal servei? Quant deixes de facturar perquè el teu mal servei va de boca-orella i generes poques vendes noves?
I quan vàrem analitzar els costos, la mà d’obra especialitzada, que és la que dona valor afegit a l’empresa, no era el cost principal. Multitud de costos que no aporten valor afegit que estan allà perquè “sempre s’ha fet així” són els que realment minven els resultats. En un altre article ja parlarem d’aquestes despeses de formiga. Quan poses gent no adequada en el lloc de feina, tens dos problemes. Primer, que tens la il·lusió que el lloc de treball està cobert. Segon, finalment hauràs de posar la persona adequada. I tot això, al final, et farà perdre temps i diners.
A la meva vida professional, en què he creat, transformat i dirigit empreses, sempre he buscat tenir poca gent, però bona, ben pagada i que et resolgui problemes. Com que els problemes venen sols, millor tenir mecànics que te’ls resolguin i no penjaferros que te’ls ampliïn. De fet, no expliquem res nou. Sempre s’ha dit que “el que és barat surt car”. La dita vol dir que aquelles persones que opten pel que és més econòmic sense tenir en compte altres factors acaben per gastar més del compte. O com diuen els valencians: “Estalviar en l’arròs per a la paella”. Què necessitem? Mecànics o penjaferros?
