Josep Mascaró Català, arquitecte
La primera meitat del segle XX va ser una època de grans avenços artístics, científics i tecnològics. En el camp de les ciències ambientals i de la planificació territorial varen haver-hi precursors poc i mal coneguts. Entre nosaltres podríem citar el cas de N. M. Rubió i Tudurí (Menorca, 1891 – Barcelona, 1981), ja publicat a Capital Natural en un article anterior.
A Llatinoamèrica hi ha un nom cabdal: Roberto Burle Marx. El pensament i l’obra i de Roberto Burle Marx (Sao Paulo, 1909 – Rio de Janeiro, 1994), relacionat remotament amb Karl Marx, va contribuir a modificar progressivament la manera de veure el paisatge a bona part de Llatinoamèrica i a defensar-lo enèrgicament.
Ministeri d’Educació i Salut. Rio de Janeiro, 1938.
Als anys 20 el Brasil era, per la visió europea i nord-americana, un territori allunyat geogràficament i mal conegut culturalment. El que en dèiem el primer món estava immers en un ressorgiment de les arts, l’arquitectura, la planificació urbana i l’intercanvi intel·lectual. No hi havia temps per mirar amb interès les terres llunyanes. Eren les années folles, the golden twenties, de la nova societat de consum de després de la Gran Guerra. No va ser fins a l’arribada de Hitler i el nazisme al poder (1933) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) que es va paralitzar l’embranzida del continent, l’avantguarda cultural va ser atacada i va començar una època de foscor. Un exemple entre molts d’altres d’aquesta desfeta cultural provocada per la guerra va ser la desaparició de la Bauhaus (1919-1933).
El 1928 un jove Burle Marx visita Alemanya, la terra del seu pare. S’instal·la a Berlín, moderna ciutat europea i destí somniat per molts llatinoamericans. En la seva estada d’un any i mig entra en contacte amb el món cultural i les avantguardes artístiques. Van Gogh i Cézanne són la seva inspiració pel color; Picasso i Braque l’acosten a l’art etnogràfic, i de Miró admira les formes abstractes i els colors primaris. El cubisme li proporciona les perspectives simultànies, l’asimetria, l’ús del collage. L’expressionisme alemany el fascina.
Un altre succés que el va marcar profundament va ser el descobriment de la flora autòctona sud-americana, i concretament la vegetació brasilera, a l’hivernacle del Jardí Botànic de Berlín (Botanischer Garten Dahlem). Aquesta troballa el sorprèn i el meravella i es posa a estudiar-la i a dibuixar-la. «Els meus ulls s’han obert al significat real de la flora del Brasil», diu. Comença a plantejar-se l’estudi en profunditat de la intervenció de l’home sobre el paisatge, o com ell diu, «l’adaptació de la terra a l’ús humà». Els jardins i els parcs li interessen cada cop més. Com a conseqüència lògica d’aquest interès i dels coneixements adquirits, en tornar al Brasil, el 1934, a l’edat de 25 anys va ser designat director de Parcs i Jardins a Recife.
Fazenda Vargem Grande, residência de Clemente Gomes, Areias, Brazil.
Amb desencís comprova que hi ha pocs estudis de la vegetació del Brasil. Per cobrir aquesta mancança el 1949 comença a emprendre periòdicament expedicions botàniques arreu del país, moltes d’elles per les selves de l’Amazònia. Fins a la seva mort no va parar de realitzar aquesta activitat que tant li agradava i que tant el va influir al llarg de la seva vida. Va anar descobrint per a la ciència més de 30 espècies, que porten el seu nom. Entre elles: Anthurium burle-marxii, Begonia burle-marxii, Pleurostima burle-marxii, Heliconia burle-marxii, Mandevilla burle-marxii, Philodendron burle-marxii, Pitcairnia burle-marxii, Pontederia burle-marxii, Vellozia burle-marxii, Chaetostoma burle-marxii i Burlemarxia spiralis. Val la pena detallar-ho perquè cal valorar la gran dificultat per a un naturalista de fer aquests descobriments a ple segle XX.
Als anys 30 l’arquitectura moderna arriba al Brasil, i ben aviat els arquitectes més importants del país com Costa, Niemeyer, Vasconcellos, Levi, Vital, sense obviar les visites de Le Corbusier, busquen la seva col·laboració. Les obres més importants tenen el seu segell. Una obra singular és el Ministeri d’Educació i Salut, on Burle Marx dissenya els espais verds, el nivell de terra i les terrasses. Aquestes actuacions fan de pont per integrar la duresa de l’arquitectura racionalista amb la història, la cultura i la natura amable del Brasil. Quan Bruno Zevi es pregunta si els seus jardins són fets per corregir l’arquitectura, Burle Marx diu «no, el jardí és la transició entre l’arquitectura i el paisatge».
Com altres grans creadors, Le Corbusier entre d’altres, mai va abandonar la pintura. Aquesta activitat sens dubte va influir en els dissenys dels seus parcs i jardins. No obstant això, molts dels seus contemporanis (i encara actualment) creien que feia uns paisatges «pictòrics», sense adonar-se de les grans diferències entre una disciplina i l’altra i sense veure que les seves formes les copiava principalment de la natura. La seva passió pels paisatges natius i pels processos i les formes naturals donen sentit i forma a les seves obres. Els seus jardins tenen alhora una escala humana. Són ordenats, serens, calmats. Per ell la natura no era una entitat que calia dominar, conquerir o fins i tot destruir, ans al contrari, calia entendre-la, admirar-la i protegir-la.
Boulevard Biscayne, Miami
Aquesta capacitat de treball que tenia li va permetre dissenyar i construir més de 1.700 jardins i parcs, tant públics com privats. Cal aturar-nos en un aspecte que des del primer jardí que va construir va portar a la pràctica: va refusar importar vegetació europea, tal com es feia fins aleshores, i va utilitzar la flora local que tan bé coneixia. No tenia cap sentit desaprofitar la bellesa, el cromatisme i la varietat de les espècies vernaculars per altres d’exòtiques que o no s’adaptaven al medi o be constituïen un perill per als ecosistemes nadius. Aquesta croada el va obligar a fer-se els seus propis vivers, ja que els viveristes no disposaven de les plantes que Burle Marx demanava. Així, deixa la seva oficina de Rio i adquireix un terreny de més de 100 ha a Guaratiba, a l’oest de Rio, i s’hi trasllada a viure. Aquí hi posa vivers coberts i descoberts i hi va plantant les espècies que farà servir als seus parcs i jardins. Construeix jardins experimentant amb la flora, l’escultura i l’arquitectura.
El seu rigor científic l’envolta de la suficient senzillesa per fer-se intel·ligible a la gent de peu, per tal que comprenguin la fragilitat i la interconnexió dels ecosistemes i la fragilitat humana en aquest context. Desenvolupa al mateix temps programes per a la popularització de les plantes tropicals, i no abandona tampoc la seva activitat com a pintor.
Els seus jardins i parcs han de ser passejats. No es poden entendre ni interpretar sobre un dibuix, per bé que sigui fet per ell mateix. El ritme, les perspectives que generen les corbes, els buits i plens de la vegetació, els colors combinats de les masses, expandeixen l’espai que es recorre. Com diu Walter Gropius, «per conèixer el jardí has de caminar, observar-lo des de diferents angles». Això es pot apreciar plenament passejant pel Parque del Este (1961) a Caracas (Veneçuela), un dels parcs més extensos i importants de Burle Marx, en col·laboració amb els paisatgistes Tábora i Stoddart.
Enumerem ara alguns dels parcs i jardins de Burle Marx, tenint en compte el que ell diu sobre la importància de les seves obres: «cada una és un univers tancat sense més ni menys valor que les altres».
- Residència Schwartz. Rio de Janeiro, 1932. Arq. Gregory Warchavchik i Lucio Costa
- Praça do Derby, Parque Dos Hermanos, Praça da Republica. Recife,1934-1937, com a director de Parcs i Jardins
- Ministeri d’Educació i Salut. Rio de Janeiro, 1938. Arq. Lucio Costa, Alfonso Reidy, Oscar Niemeyer, Jorge Machado Moreira, Carlos Leao, Ernani Vasconcellos, Luis Nunes i Emilio Baumgart. Le Corbusier, consultor arquitectònic
- Secció botànica del Jardí Zoològic de Rio de Janeiro, 1946. En col·laboració amb el botànic Henrique Lahmeyer
- Residència Diego Cisneros. Caracas (Veneçuela), 1948
- Hotel Amazonas. Manaus, 1950. Arq. Paulo Antunes Ribeiro
- Praça Terreiro de Jesús. Salvador, 1952
- Museu d’Art Modern. Rio de Janeiro, 1954. Arq. Alfonso Reidy
- Parque del Este. Caracas (Veneçuela), 1961
- Residència Richard Neutra. Los Angeles (Califòrnia), 1959. Arq. Richard Neutra
- Parque do Flamengo. Rio de Janeiro, 1961
- Terrasses de la seu de la Unesco. París (França), 1963. Arq. Marcel Breuer, Pier Luigi Nervi, Bernard-Louis Zerhfuss
- Ambaixada dels EUA, 1967; ambaixada d’Alemanya Occidental, 1968; ambaixada de Bèlgica, 1971. Brasília
- Passeig de Copacabana. Rio de Janeiro, 1970
- Teatro Nacional. Brasília, 1976. Arq. Oscar Niemeyer
- Ministeri d’Educació i Cultura. Rio de Janeiro, 1982
- Avenida Presidente Vargas. Rio de Janeiro, 1990
- Plaça Rosa Luxemburg. Berlín (Alemanya), 1993
- Central Park de Kuala Lumpur (Malàisia), 1993
Deixarem ara que sigui Burle Marx qui tanqui aquestes reflexions:
- No podem inaugurar un arbre, perquè és un esser viu.
- Per falta de coneixements tècnics un polític no qüestionarà una xarxa elèctrica o una galeria d’aigües pluvials. Amb la mateixa falta de coneixement es creu paisatgista i pretén resoldre espais.
- Un projecte paisatgístic és quelcom més que un disseny maco o un moment efímer d’entusiasme.
- La nostra relació amb la natura es caracteritza bàsicament per la violència i la manca de respecte.
- Les mesures de conservació ambiental són difícils de posar en pràctica i cares a curt termini.
- A propòsit d’un incendi gegantí fet a l’Amazònia per la industria Volkswagen a fi de colonitzar terrenys per posar-hi més fàbriques, Burle Marx els diu: «No crec en el foc ensinistrat. A més de “males herbes”, es deuen haver cremat també “guacamais sorollosos”, “armadillos immunds”, “jaguars ferotges”, “cobres verinoses”, sens dubte arbres de gran port i potser fins i tot algun indi “traïdor”. Sàpiguen que els arbusts i altres tipus de plantes mencionades per vostès varen ser objecte d’admiració i meravella per part dels il·lustres alemanys Martius i Humboldt i que ja el 1810 varen denunciar la massacre de tan apreciada flora».
- Cada lloc té el seu llenguatge formal.
Al Brasil Burle Marx era i és un heroi nacional.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
