[Josep Gisbert, periodista]
La Mola és la muntanya de capçalera del Vallès Occidental. Silueta inconfusible del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, amb el Montcau a l’altra banda tocant al Bages i el Moianès, és punt de referència per als habitants de Sabadell, Terrassa, Matadepera, Castellar, Rellinars, Sant Llorenç Savall, que en un moment o altre de les vides respectives segur que han pujat fins al cim. I segur que han pres alguna cosa al restaurant que fins fa quatre dies funcionava al costat del monestir romànic del segle XI i que la Diputació de Barcelona, gestora del parc natural format pel conjunt de la serralada, ha decidit clausurar unilateralment.
El cas ha provocat molta polseguera i molt rebuig entre la població d’aquesta part del Vallès, que ha fet sentir la seva disconformitat i fins i tot ha recollit signatures per evitar el tancament d’un establiment que els actuals encarregats regentaven des de feia gairebé seixanta anys. Tot, però, ha estat inútil. La Diputació de Barcelona ha desatès el clam de la ciutadania i ha tirat pel dret. I ho ha fet amb una suficiència pròpia de l’atreviment de l’ignorant, com la que va exhibir el diputat d’Espais Naturals i Infraestructura Verda de l’ens provincial, Xesco Gomar, per justificar la consumació de la interrupció del servei, menystenint la voluntat de tots els qui hi estaven en contra. Del PSC i regidor de l’Ajuntament de Mataró, del Maresme potser en deu saber molt, però gens del que és i representa el Vallès.
L’argumentari de la Diputació de Barcelona per no renovar la concessió del restaurant és garantir la sostenibilitat de l’espai natural, amb un pla d’actuació fins a començament de l’any 2027, per adaptar, diuen, els serveis que s’oferiran a la normativa europea, que ha de consistir en la presència a la Mola d’efectius de seguretat i d’informadors, en la construcció d’un sistema d’energia renovable, en la captació d’aigua de boca i el seu tractament i en la instal·lació d’un mecanisme de depuració de residus. També hi ha prevista la restauració del monestir i la millora de l’entorn del cim, dels camins i dels sistemes de transport. Por fa com es concretarà tot això i les afectacions que se’n derivaran. Perquè què vol dir, per exemple, millorar els camins i els sistemes de transport? Vol dir potser que les flatulències –grans contaminants!– de les mules, que eren fins ara les que pujaven tots els proveïments a la Mola, no garantien la sostenibilitat del parc natural i seran substituïdes pel combustible de vehicles de tracció mecànica? I com s’hi instal·laran sistemes de producció d’energia renovable, de captació d’aigua i de depuració de residus sense malmetre l’entorn i el paisatge?
La gran pregunta, però, és per què mentre es fan totes aquestes operacions no pot continuar obert el restaurant que, a més, servia també per mantenir vigilat i net tot l’espai del cim? Perquè tot fa l’efecte que de restaurant –o com se n’acabi dient– a la Mola n’hi continuarà havent, si no ara, sí quan s’hagi acabat tot el pla d’actuació previst d’aquí a tres anys. I és precisament en aquest punt que es plantegen els interrogants més compromesos de tot aquest lamentable episodi. A qui es donarà la concessió del restaurant? A qui se li ha de donar que ha obligat a no renovar-la als encarregats que la posseïen fins abans-d’ahir, malgrat que els usuaris n’estaven contents i no en tenien cap queixa? Qui és tan important que se li ha d’obrir pas encara que sigui descavalcant els encarregats que hi han estat durant tota una vida?
Els rumors que han circulat des que es va conèixer que la Diputació de Barcelona tancaria el restaurant no deixen en gaire bon lloc les forces polítiques que la governen, amb el PSC al capdavant, perquè, en cas de confirmar-se, es tractaria d’un cas clar de favoritisme absolutament arbitrari. Un cas que deixa la Mola i el seu futur en mans dels interessos partidistes.
