L’ ‘Spartathlon’ és una cursa d’ultradistància que se celebra des del 1983 a Grècia. Amb 246 km, la cursa busca rememorar el recorregut que va fer Filípides quan va haver d’anar des d’Atenes fins a Esparta. Menys d’una cinquantena d’espanyols han pogut acabar en el temps mínim. Entre ells figuren dos sabadellencs, el més recent Carlos Martínez que va assolir el repte el 2023.
L’ultrafondista es va iniciar en el món del ‘running’ gairebé per casualitat. “M’agrada l’esport i vaig començar a córrer amb un amic que volia perdre pes. Primer feia curses curtes i després vaig fer el pas a les maratons, però no m’agradava el fet d’haver de lluitar sempre contra un cronòmetre i vaig iniciar-me en les curses de muntanya. En total, en porto més de 200 finalitzades. Crec que el meu cas és l’exemple que no cal ser el millor en alguna cosa per a aconseguir grans fites”, explica.
I si de casualitat es va iniciar en el món de les curses, també va ser casual la seva manera de conèixer l’’Spartathlon’. “Abans de l’estiu del 2021, estava començant amb les curses de llarga distància i em vaig apuntar a les 24h de Can Dragó. Anava sense grans expectatives, però el meu entrenador em va dir que amb el temps que tenia em podia presentar per córrer l’’Spartathlon’. Vaig buscar informació i em vaig inscriure. El màxim són 10 o 12 per país i es fa un sorteig entre tots els que compleixen els requisits. No vaig sortir, però la mínima te la guarden dos anys i a la segona, el 2023, sí que em va tocar”, recorda.
“Allà vaig veure gent molt preparada i a vegades em sentia fora de lloc”
En una carrera tan mítica, tota l’experiència és espectacular. Des de l’arribada es respira l’ambient i el que representa aquesta cursa. ”Des del primer dia ens ajuntaven per països i estàvem tot el dia parlant sobre la cursa. És una experiència espectacular, però també té la part negativa. Allà vaig veure gent molt preparada i a vegades em sentia fora de lloc. Vaig trucar el meu entrenador i em va tranquil·litzar dient-me que no em podia guanyar la gent, que m’havia de guanyar la cursa”.
L’’Spartathlon’ és una cursa especialment extrema perquè no només val acabar-la, sinó que s’ha de fer en el temps que estipula cada tall. Això suposa una pressió extra per als corredors que van al límit tot el recorregut. “El més dur de la cursa és el temps i no tant els quilòmetres. Qualsevol contratemps et condemna. Em vaig anar marcant objectius curts, sobretot als primers 80 km, per anar-los vencent i tenir una major motivació”.
Carlos Martínez durant la cursa. /Cedida
En no defallir va jugar un paper molt important la ‘supporter’. En el cas del Carlos, el va acompanyar durant el recorregut la seva parella, la Raquel. Tot i així, els moments d’ajuda estan especificats i l’organització és molt estricta en aquest aspecte. “Només podia accedir en moments concrets. Si et donen dues advertències, et desqualifiquen de la prova”, explica la Raquel. No obstant això, el Carlos la va sentir ben a prop en tot moment. “Em va ajudar a continuar i va ser la meva gran força”, afegeix.
Curiosament, l’altre sabadellenc que va acabar l’’Spartathlon’, Cesc Teres, és l’entrenador del Carlos i el va ajudar a preparar-se pel repte. “Ell em diu que les curses d’ultradistància són com una vida: has d’aprofitar els teus bons moments i saber quan has de reservar i estabilitzar-te per superar les crisis que vindran. Al final, arribes com pots”.
L’arribada i el petó als peus de Filípides
El moment d’èxtasis es produeix quan creues la meta. La tradició marca que s’ha de fer un petó als peus de l’estàtua de Filípides i posar-te la bandera del teu país. “L’arribada és molt emocionant perquè quan pateixes tant i durant tantes hores entres plorant i amb una alliberació enorme. Els premis no són individuals, sinó que són per països i pugen tots els que han acabat de cada lloc”, afirma Martínez.
Acabada una cursa tan extrema com l’’Spartathlon’, els pròxims reptes del sabadellenc són en la mateixa línia i buscant continuar superant-se. “Busco curses que em motivin independentment de la distància. Cap a la primavera, correré la Milà-Sanremo, que fa el recorregut de la mítica volta ciclista, també una al País Basc amb amics i una altra a Oslo. Com no vaig a guanyar, em puc permetre escollir les carreres que em vinguin de gust i m’estimulin”.
