La seva mà es mou a una velocitat pràcticament imperceptible a l’ull humà. Trena les fulles de les palmes, les cus. Els hi dona forma. Fa una autèntica obra d’art. “És l’experiència. Abans trigava molt més a fer-les”. La María Cortés és veïna de Can Puiggener i va començar a fer palmes amb només set anys amb les veïnes, la seva família mai n’havia fet. Va continuar, però, amb el llegat de la seva sogra i sent enyorança per aquesta tradició, “que va a menys”.
A un mes de la celebració de Diumenge de Rams a Sabadell, la família ja treballa en l’elaboració de les palmes i palmons i ens obre les portes de casa seva –que fa oloreta a palma fresca– per conèixer l’entrellat d’un costum històricament arrelat entre la comunitat gitana de Sabadell.
Mentre xerrem, la María no perd ni un segon de feina, i va jugant amb les seves mans fent filigranes. L’ajuda el seu net, l’Antonio, que diu que vol continuar amb el llegat de la seva família. Les palmes i els palmons són fulles de palmera tendra treballades de forma artesanal. Segons dicta la tradició, és el regal que els padrins fan als fillols el Diumenge de Rams.
L’any 2020 va haver de llançar totes les palmes a les escombraries perquè ens van confinar. Des d’aleshores, deia que les vendes no han remuntat. Hi ha millors previsions per aquest any? La gent cada cop en compra menys, aquesta és la realitat. A les àvies els hi fa il·lusió comprar als seus nets, però ells prefereixen que els hi donin els diners i comprar altres coses. N’hem arribat a fer mil. Aquest any en farem cent de grans i algunes petites, que són les que més es venen. Abans es venien fins i tot les fulles que quedaven. Però aquesta tradició s’ha perdut moltíssim, ja quasi no hi ha artesans a Sabadell que ho facin. Representava un extra, però mai hem pogut viure només de la palma.
/ VÍCTOR CASTILLO
Sembla difícil, això que fa amb les mans. Quin és el procediment a seguir per fer una palma? Quan vaig començar… era molt més difícil. És molt treballosa: ens arriba d’Elx en trossos de tres metres. Les hem de tallar, calcular mesures, netejar, guardar-les a una cambra fosca amb aigua i sofre perquè agafi aquest color groguenc i treballar-la, cosir-la i retallar-la. Després es poden afegir guarniments. Per la mà, passa com a mínim cinc cops una mateixa palma. El que és molt més fàcil és el palmó, que tradicionalment han portat els nens. Són llargs, estilitzats i senzills, fets a partir d’una fulla de palmera i sense decorar. Les palmes requereixen un treball més artesanal.
Això es deu traduir en unes quantes hores de feina. Una petita, de solapa, potser pot ser mitja hora. Les de tres o quatre pisos potser un parell d’hores. Depèn de l’art que tinguis en treballar-les. És costós de fer, i és per això que les noves generacions ja no estan gaire interessades a continuar amb aquest llegat, una tradició que a Sabadell tenia moltíssima força. Però clar… la quantitat d’hores i hores que implica fer més de cent palmes… és que això, de debò, no està pagat.
/ VÍCTOR CASTILLO
Veig que hi ha moltíssimes formes diferents. Com les identifiquen? Doncs hi ha de tot: els cucos, el teje –amb quatre, sis o vuit fulles–, el cuco de tres, la bacalá –similar a una escala–… cada dibuix té el seu propi nom.
Vostè, per què continua? Aquest any vaig estar plantejant no fer-ho. Les meves filles em deien que ho deixés córrer. Però és que fa molts anys que ho faig i em fa molta pena que es perdi la tradició. En part ho faig per amor a l’art. Dels meus, ja ningú en vol saber res, de la palma. L’Antonio [el seu net] m’ajuda. Diu que ell sí que vol continuar fent-ho. Surt de l’escola i ve directament a casa aquests dies a fer-me un cop de mà.
L’Antonio ajuda a la seva àvia a fer palmes / VÍCTOR CASTILLO
És tradició familiar? Per part meva, no. Ho feia amb la gent que vivia al barri de Can Puiggener. Però sí que ho feia la família del meu marit. He après de la gent del barri i de la meva sogra. Abans, sortíem als carrers de Can Puiggener tots plegats i ens dedicàvem a fer-les. Sèiem a una cadira a les portes davant de casa i compartíem moments molt macos. Amb set anys ja havia après. I quan em vaig casar, vaig continuar amb el llegat de la família del José.
Això ja s’ha perdut també, entenc. També. Va de la mà. A les àvies els hi feia gràcia beneir la palma, ara la gent no va tant a l’Església i ja no tenen l’hàbit de comprar la palma. S’estimen més gastar-se els calés en altres coses. A Sabadell, que és una ciutat gran, això està en perill d’extinció. I mira que n’havíem venut! Però ara sobreviu a pobles més petits o més de l’interior de Catalunya, on la tradició encara és ben viva.
I aleshores ja tampoc hi ha relleu generacional dels artesans, oi? Què va… et diria, fins i tot, que de famílies que continuïn fent palmes a Sabadell es poden comptar amb els dits de la mà. Abans ho feia moltíssima gent.
/ VÍCTOR CASTILLO
Té records de l’època d’or de la palma? Com ho vivia? Uff, i tant [riu]. El millor de tot és que era un moment compartit. La família, els veïns, els amics… Ens ajuntàvem a la porta i allò era realment molt bonic. Tots sèiem al voltant i cadascú deia la seva. Quan a un li sortia molt lletja la primera, rèiem. Aprenien a força de riure d’ells, sense cap mena de maldat. Els cucos costen de fer, no surten a la primera, a la segona ni a la tercera. Ens burlàvem genuïnament l’un de l’altre i compartíem històries que ens unien. És que és precisament això, la palma unia moltíssim a les famílies, als veïns del barri.
FOTOS: El Diumenge de Rams sense palmes i amb pèrdues de milers d’euros
