[Pere Alavedra, enginyer industrial]
La reindustrialització és una qüestió d’estat; perquè no és la sola tasca d’un tinent d’alcaldessa, un conseller o d’un ministre, és competència de tot el govern, sigui de Sabadell, Catalunya o Espanya.
Tothom és conscient que Sabadell, Catalunya o Espanya han quedat enrere del nivell econòmic respecte dels països de la UE, segons l’INE. Hem passat d’un PIB per càpita del 85,15% de la UE el 2000, al 81,5% el 2020, i la UE, com veurem més endavant, ha quedat molt pel darrere vers els EUA.
Tenim un model productiu fonamentat en sectors de baixa productivitat, fruit d’una reduïda inversió en R+D i d’una heura burocràtica que ofega el creixement (quan ho vaig dir per primera vegada al DS, em va caure una allau de crítiques, avui no hi ha ningú que ho posi en dubte), juntament amb altres factors.
Per això els esforços de la societat s’han de centrar a revertir-ho. S’és conscient que per fer-ho s’ha de reindustrialitzar. Ho deia el president Sánchez, en el passat Fòrum Econòmic de Davos, on manifestà la necessitat de la reindustrialització i la de millorar la competitivitat, ho diu el ministre Hereu en el seu perfil a Linkedln, i el conseller Torrent en el seu llibre.
Per fer-ho, sols hi ha un camí, fomentar la innovació, la transformació del sistema productiu, repensar les xarxes de serveis, la millora del sistema educatiu i la desburocratització administrativa, assolint una societat emprenedora, ben formada i cohesionada.
Avui veiem com l’economia dels Estats Units, menys burocratitzada i més àgil que l’europea, no diguem que la nostra, aporta més creixement i ben estar als seus habitants, com es pot veure a la següent gràfica:
És de tots conegut que cada societat funciona amb una sèrie de regles creades i imposades per la història del país i la seva ciutadania de forma col·lectiva, que donen lloc a institucions polítiques, econòmiques i socials.
Les institucions implanten els incentius que estimulen als individus a estudiar, treballar, estalviar, invertir, innovar, adoptar noves tecnologies, etc.
Per explicar la desigualtat, és necessari aprofundir en la política que defineix els incentius que afecten no sols l’economia, sinó també la societat.
Totes les administracions tenen una forta inèrcia al canvi, les nostres no són diferents, hi ha una dita que diu: “Les persones s’allunyen dels fets que no els agraden, i adoren els errors que els enamoren”, que es pot aplicar plenament al funcionariat de totes les administracions. No oblidin que qui escriu ha estat funcionari, una part important de la seva vida professional.
Ara ens podem preguntar: per què costa tant reindustrialitzar-nos?
En el nostre cas, la resposta és senzilla, però que sigui senzilla no vol dir que sigui fàcil d’aplicar. Als meus alumnes els feia veure que el contrari de senzill és complicat, i el de fàcil és difícil, per tant, una cosa pot ser senzilla de diagnosticar però difícil d’aplicar.
Per això reindustrialitzar és una qüestió del govern en ple, ja que cal mobilitzar tots els departaments, començant per l’alcaldia, seguint per Territori, Promoció Econòmica, Economia, Ensenyament, Cultura, de forma directa, i indirectament per a tota la resta.
Com deia el DS en el seu article d’opinió La finestra oberta, de 26 d’octubre del 2022: “L’Ajuntament ha de ser una finestreta oberta a les empreses i a la ciutadania, accessible, moderna i adaptada als temps actuals. Ha de reduir tràmits, despeses i burocràcia, facilitar les coses i fer que passin”.
Una vegada assumit que la persona que fa cap ha d’impulsar l’acció de govern per reindustrialitzar la ciutat, el país, l’estat, anirem desgranant els punts a seguir per assolir-ho.
