[Elena Martínez, Vocal de Política Municipal d’ERC Sabadell]
Al llarg de la història, el feminisme ha estat un dels principals vehicles pels quals camina la justícia i ha esdevingut un dels motors revolucionaris més grans de la història. Tenim exemples de la seva força, recents i llunyans; alguns han despertat més curiositat que d’altres davant una mirada patriarcal, però tots ells comparteixen el fet que quan les dones diuen prou, no hi ha res que les pugui aturar.
Un d’aquests exemples seria el de les dones britàniques que van protagonitzar, a principis del segle XX, l’anomenada Marxa del Fang per exigir el dret de vot per a les dones. O el dia que la Rosa Parks es va negar a cedir el seient a un home blanc; la seva determinació va desencadenar una de les primeres protestes massives que reclamaven un tracte just per als afroamericans. O el campament pacifista de les dones de Greenham Common que van assentar les bases per aconseguir, anys després, la retirada d’armament nuclear del poble on vivien. O la campanya per la pau de les dones de Libèria; les seves accions van portar la pau al seu país i van servir per inspirar més dones a participar en política, i això va afavorir que fos escollida la primera dona cap d’estat de tot Àfrica. Així, podríem continuar parlant de moltíssims exemples més, de la immensitat de la força del feminisme i del seu valor en la construcció d’un món millor per a tothom.
No obstant això, és precisament en la força transformadora que té el feminisme on radica un dels principals problemes pels quals travessa en l’actualitat perquè segur que si no hagués estat capaç de fer trontollar fortes estructures de poder de la manera com ho ha fet, el feminisme no toparia amb els enemics amb què compta en l’actualitat.
Un d’aquests enemics és la cultura de la superficialitat en la qual vivim instal·lats. Aprofundir en els debats imprescindibles que es puguin generar al voltant de la igualtat entre dones i homes de manera oberta i sense tabús significa demanar massa esforç per a una societat que camina a cop d’eslògans i campanyes publicitàries. I el que encara resulta més greu és que accions públiques que es fan des d’algunes institucions també caiguin en aquest joc. Sembla que certes polítiques públiques per a la igualtat es conceben més per aparentar que per transformar i estan estancades des de fa dècades. La pèrdua d’anàlisi i d’autocrítica sobre les polítiques que es duen a terme resulta un element paralitzador i això és especialment preocupant, sobretot en l’àmbit de la violència de gènere.
Cada 8 de març és un temps per a la mobilització i per a la reflexió. Avui les necessitem més que mai. Hem de fer que el feminisme resisteixi la banalització a la qual el volen portar fent creure que les principals fites ja han estat aconseguides, que el llenguatge no sexista consisteix a posar una i o una e, i que això de ser dona és únicament un sentiment. Nosaltres, les dones republicanes, sabem molt bé què significa això de voler desdibuixar el subjecte que fa nosa al poder i fer-lo invisible o fer-ne impossibles les reivindicacions. És el mateix que dir “morta la cuca, mort el verí”. Resultaria impossible lluitar pels drets de Catalunya, per exemple, si ara canviessin la legislació i ens diguessin que Catalunya ja no existeix com a subjecte definible i reconeixible en la societat i en el dret. La mateixa quimera és el que ara ens plantegen a les dones, i no ho hem de permetre.
L’exemple de les nostres predecessores ens ho demostra: no hi ha injustícia que pugui vèncer la força del feminisme i el seu poder transformador.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
