[Jordi Serrano, Historiador i rector emèrit de la UPEC]
Aquests dies s’està fent un interessant debat sobre els museus a partir de la proposta de fer un nou museu a la ciutat. Han calgut quasi cent anys. He demanat el projecte i sembla que no hi ha cap paper. Curiós. En aquests debats, com passa sempre, hi participa gent que en sap i gent que no en sap ni un borrall. Ja és ben curiós que a l’hora de pensar en un Museu del Tèxtil decidim fer-ho a la fàbrica del gas i no en una nau industrial del tèxtil. Una cosa molt pròpia de Sabadell. Joan Oliver se’n fotria durant setmanes en aquest mateix diari. D’entrada, vull dir que a tots aquells que pensen en un museu ple llums, colors i realitats immersives, els dic que tenen la mateixa fe en les tecnologies que els que fa vint anys volien inundar de pantalles les escoles. Si es fa una cosa d’aquesta mena, que sàpiguen que d’aquí a quatre o cinc anys, es podran veure aquestes realitats en tres dimensions des de casa i no caldrà tenir ni mantenir un edifici.
A veure, preguntem-nos quina funció juga un museu. D’entrada, cal dir que hi va haver un primer intent de fer un museu el Círcol Republicà Federal. Ja ens dona una pista. En segon lloc, l’actual Museu d’Història fou inaugurat pel govern municipal republicà l’any 1931. Ells ho tenien clar, nosaltres no. El govern republicà del 1931 va fer escoles, el museu i una col·lecció de llibres per als alumnes que van començar amb Elements d’Història de Sabadell, de Miquel Carreras. Crec que ara no n’hi ha cap d’equivalent. Potser seria hora. El museu és necessari si volem transmetre a les generacions venidores els coneixements materials i immaterials de la ciutat. Què pot aportar Sabadell a la història de Catalunya, d’Espanya i del món? Tenim un llegat des de la prehistòria sensacional. Com ens expliquen els que hi entenen, tenim la Bòbila Madurell, Can Roqueta i Can Piteu i Can Gambús. Ens remeten als sabadellencs de fa 6.000 i 3.000 anys. Tenim també una història medieval sensacional que explica el caràcter llibertari de la ciutat en la seva lluita pels drets i les llibertats arrabassades als senyors feudals. Podríem simbolitzar-ho en el Trentenari. I una lluita obrera de les més sensacionals que té Europa. De vapors n’hi ha a molts llocs, de la tradició obrera que culmina amb les col·lectivitzacions del 1936, a molt pocs. Per cert, CCOO i UGT estan desapareguts en aquests debats. Tenen un deute amb els que els han precedit.
L’Ajuntament fa de marmessor d’un llegat sagrat com és el llegat de la nostra identitat. I sense identitat, no hi ha arrelament, i sense arrelament, no hi ha sentit de comunitat i, per tant, no hi ha solidaritat. Al llibre Elements d’Història de Sabadell, Joan Sallarès diu: “La ciutat forma un ideal patriòtic immediat. La nació no passa d’ésser un derivat d’aquest fet sentimental. (…) És per aquest volum de glòria que estimem la ciutat i és aquest amor el que ens fa ardits de sabadellisme.” Per a qui encara no ho hagi entès, volem un gran museu (la proposta que se’ns fa és un espai molt petit) per promoure el civisme, és a dir, perquè hi hagi ciutadans i que estimin la ciutat. I això se’n diu republicanisme.
