El 131è president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, publica el llibre Armand Obiols, d’una fredor que crema, en què traça vertebralment la figura de l’escriptor. Un dels grans intel·lectuals del país i membre de la provocadora Colla de Sabadell. I, és clar, la parella de la gran Mercè Rodoreda. El Molt Honorable ens rep en una ombra del jardí de l’Ateneu Barcelonès –que no té res a envejar del pati de l’Arteneu sabadellenc.
Som en “el barri marítim de Sabadell”, escriu en diverses ocasions.
Exacte, sí. És un acudit comú històric a Sabadell que em va fer gràcia. El llibre intenta anar esquitxant de tant en tant algunes frases d’humor. Només faltaria! I a més a més, tinc família a Sabadell, cosins i tiets per part de la meva dona.
Per què ens hauria de fascinar la figura d’Armand Obiols?
Si vas mirant en detall què va fer i què es va proposar fer al llarg de la seva vida, sobretot fins al final de la guerra, acaba apareixent un personatge molt representatiu d’aquella generació republicana que volia un país més culte i més lliure, i que estava compromesa amb el futur de la República. Acaba sent un personatge molt singular d’aquells anys.
Per què acaba malament amb Pere Quart i Francesc Trabal?
Són els grans amics de la Colla de Sabadell, que seran capaços de portar el Diari de Sabadell en el moment més alt, de fer un diari extraordinari, i que durant la Guerra Civil s’encarregaran de dirigir la política cultural del país. Com és sabut, Obiols es casa amb la germana de Trabal, la Montserrat, però quan han de marxar a l’exili ella i la filla es queden a Sabadell. I al cap d’uns mesos, en un castell que es farà famós en la literatura catalana, el de Roissy-en-Brie, Obiols s’enamora de Mercè Rodoreda. Això passa alhora que conviu amb la família Trabal, la parella Oliver i altres. Suposa un trencament definitiu, absolut. Quan Trabal i Pere Quart marxin a Xile no es tornaran a veure mai més ni s’escriuran cap carta.
A l’època no era comú que un home quedés eclipsat rere el talent d’una dona.
Si la teva parella és Mercè Rodoreda, corres seriosos perills, no? És probablement l’escriptora catalana contemporània més important i més famosa. Per això és curiós que Obiols, que és sempre reconegut en els cercles literaris catalans com una de les grans promeses de la literatura catalana, que amb vint anys ja es considera que serà el successor de Josep Carner, acabarà sent “la parella de Mercè Rodoreda” des del moment que publica La plaça del Diamant.
Intueixo que ha regirat tota l’hemeroteca del Diari de Sabadell buscant els poemes d’Armand Obiols.
Correcte. Ha sigut un procés en què em va ajudar molt la Fundació Bosch i Cardellach, que guarda tots els exemplars del Diari de Sabadell en paper. Vaig gaudir moltíssim, però moltíssim! A la recerca dels poemes d’Obiols, llegia articles de Trabal, Oliver i altres companys seus, traduccions…
“La Colla assalta la direcció del Diari i el converteixen en un dels millors diaris de Catalunya”.
Cert, és així. És un moment molt bo per la premsa catalana en general, és l’edat d’or del periodisme, i en particular a Sabadell aconsegueixen tenir un diari d’una gran categoria. I després, quan Obiols hi torna després de la República, com a editorialista publica unes cròniques polítiques excepcionals. És un gran catalanista, de fet independentista, i quan retallen l’Estatut d’Autonomia a Madrid fa unes crítiques polítiques molt lacerants.
Fins a quin punt és important el Diari per la Colla?
És molt important, els permet tenir una plataforma única. Pensem que en aquells moments no hi ha ràdio, ni televisió, ni xarxes socials. L’únic mitjà de comunicació són les revistes i els diaris. Per tant, per algú que aspira a culturitzar els seus conciutadans, tenir un diari, i després l’editorial La Mirada, és importantíssim per fer arribar el seu missatge a la ciutadania. L’empresa del Diari de Sabadell se la prenen molt seriosament i, efectivament, són capaços de crear un dels millors diaris d’aleshores.
Es fa estrany mirar-se des d’avui dia aquells diaris amb poemes, estirabots dels uns contra els altres, facècies…
Sí, però això era la premsa aleshores. Ells a més a més, des del Diari, acabaran patentant la marca de l’humor de la Colla de Sabadell. Però molts diaris tenien unes seccions molt importants de cultura amb poesies, pròlegs, extractes de les novel·les, capítols sencers… I, tot i que el Diari de Sabadell era primet, aprofitava molt bé les pàgines.
Com és “una ironia digna de Sabadell” –que escriu en el llibre–?
(Riu). És un humor pur, que juga molt amb les paraules. És un humor que no busca un estirabot, ni és groller. És un humor que juga amb la construcció de la frase per acabar fent-te arrencar un somriure. És molt àcid, a vegades hi ha qui l’ha catalogat d’humor fúnebre. A vegades penso que és un humor com el que provocava Buster Keaton amb les pel·lícules, que es va fer famós per mantenir sempre una cara seriosa. L’Armand Obiols me l’imagino molt sovint fent humor amb una cara seriosa.
La revolució cultural de la Colla desperta Sabadell de la letargia industrial.
Sí, ja hi havia hagut altres precedents il·lustres, com el de Joaquim Folguera. I no només escriptors. El que té un gran interès de la Colla de Sabadell és que és un grup on hi ha artistes, pintors, il·lustradors… És entendre la cultura en un sentit molt ampli, i això li va donar una gran força.
Quan llegia el salt que fan alguns intel·lectuals patriòtics del pensament i les lletres cap a la política, concretament a Acció Catalana, hi veia una semblança amb el seu cas. Amb la diferència que ells “fracassen estrepitosament” i no acaben a la presidència de la Generalitat, és clar. Hi veu aquest paral·lelisme?
No, no, no… Però a vegades sembla que en aquells anys de començaments de segle només hi hagués dos partits, la Lliga i Esquerra Republicana. I n’hi havia molts més, i un d’ells era Acció Catalana, el partit dels intel·lectuals catalans, un partit liberal, republicà i catalanista on hi seran Rovira i Virgili, Bofill i Matas, Josep Maria de Segarra, Josep Pla, Carles Riba, Josep Carner… En qualsevol cas, va resultar que aquell partit va encadenar derrota rere derrota. La gent va preferir votar la Lliga o Esquerra. I en aquest sentit sí que penso que és una lliçó per a la contemporaneïtat: sembla, o no s’ha demostrat encara el contrari, que a Catalunya es prefereix un polític més professional que no pas un polític intel·lectual.
Defineix així el polític professional: mancat de “passió i saviesa”, sense “guspira creativa” i interessat en “càrrecs, estadístiques, xifres i números”.
Sí, una mica és això, crec, l’actual política. No té res a veure amb allò.
Fins a quin punt Obiols i els homes que ha citat l’inspiren i l’influencien políticament?
Molt. Políticament, però també literàriament. És una generació que assoleix una gran maduresa en el país. Tot era possible. Aquella generació republicana no tenia límits i gran part de la seva lluita en els àmbits cultural i polític me la faig meva.
Deixi’m acabar amb una facècia. El regal de la ratafia a Pedro Sánchez, i tot l’esvalotament generat, podria ben bé ser un gest ideat per la mateixa Colla de Sabadell!
(Riu) Això està bé, eh! No ho havia vist mai així. Tant de bo, seria un gran honor per mi, si algú ho considerés així. Podria ser, podria ser, té aquest punt popular… El que també li asseguro que va provocar molts comentaris, alguns no massa simpàtics, va ser la foto que em vaig fer a Sabadell en el centenari de la Colla, amb el pa i el paraigua. Però, vaja, va ser un centenari que vaig viure molt de prop i penso que va ajudar a fer més coneguda la Colla.
