Quan manava el rei Felip IV, o millor dit, el seu privat, el Conde-Duque de Olivares, a qui animaven sentiments odiosos cap als catalans, es van multiplicar les hostilitats entre Espanya i França, era l’any 1636, i Catalunya va ofegar al seu pit els ressentiments que havien fet néixer els greuges de la cort de Madrid, per volar en defensa de la pròpia pàtria.
La guerra entre França i Espanya va arribar al Rosselló, on es va patir un terrible desastre a Leucata. L’any 1639, Salses es va rendir a l’exèrcit francès, i malgrat els recents greuges que de les tropes castellanes havia patit el principat, Catalunya es va imposar nous sacrificis per salvar l’honor de les armes. Els pobles i les corporacions van acudir a recobrar la plaça perduda, sortint de Barcelona la bandera de Santa Eulàlia acompanyada del conseller en cap Lluís Juan de Calders, nascut a Sabadell, i Salses va obrir les portes a la seva gent el dia 4 de gener del 1640.
El premi que va recollir Catalunya del seu patriotisme i de tants sacrificis va ser imposar-se-li l’obligació de mantenir l’exèrcit castellà, el qual tractava els catalans com a país conquerit. S’ajuntaven tanta paciència i tants greuges que una petita espurna podia calar foc al combustible que estava amuntegat. El 7 de juny del 1640, el dia de Corpus, un segador va tenir una baralla amb un agutzil a un dels carrers de Sant Andreu de Palomar, i aviat van acudir partidaris d’una banda i l’altra; però també després aquell moviment popular ho dominava tot, el mateix dia queia assassinat als peus del Castell de Montjuïc Dalmau de Queralt i Codina, comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya. Aquest va ser l’origen de la guerra dels Segadors.
L’avalot ocorregut el 7 de juny del 1640 (Corpus de Sang) va esdevenir en la revolta de Catalunya contra el Conde-Duque de Olivares i l’inici de la guerra dels Segadors
Però no van ser només els segadors els que van prendre part en aquella guerra: no va trigar tot Catalunya a resistir-se al poder de Madrid, que no havia volgut respectar ni els seus costums ni els seus drets. Tot i que les autoritats de Barcelona es van afanyar a exposar al govern de Madrid que aquell moviment revolucionari se sufocaria fàcilment seguint el camí de la justícia i del respecte als furs del país, la cort on imperava el Conde-Duque de Olivares va acordar dominar els catalans amb la força i va fer moure les tropes castellanes contra el Principat. Aleshores, el setembre del 1640, els catalans es van reunir en corts al saló de Sant Jordi del palau de la Diputació i van resoldre defensar les seves llibertats repel·lint la força amb força.
L’any 1641 els barcelonins van proclamar comte Lluís XIII, rei cristianíssim de França, i la guerra va seguir fins al mes d’octubre del 1652, quan les tropes castellanes van entrar a Barcelona després d’un llarg setge i d’una honrosa capitulació, en què van ser respectades les llibertats catalanes.
Dos segles i escaig després, l’historiador Josep Sardà i Gavaldà i el pedagog Agustí Rius i Borrell varen escriure, com a crònica, el paper que va jugar la vila de Sabadell en aquella guerra. Una crònica que deia així:
“El 23 de juny del 1635, el rei va escriure als consellers de Sabadell participant-los el deplorable estat de la monarquia escomesa a tot arreu pels enemics, i suplicant-los l’assistissin amb diners i gent.
El 17 d’agost del 1636, es van comprar municions i es van preveure armes a Sabadell per a la defensa de Barcelona. Com que aquest any va començar la guerra amb França, seria aquesta prevenció per anar a protegir la capital del principat en el cas que les revoltes de la guerra la posessin en perill, o per sortir immediatament a defensar la pàtria.
El setembre del 1637 es van sortejar 10 mules per anar amb l’exèrcit; la universitat va pagar la meitat immediatament i va oferir el restant en concloure’s la guerra.
El 4 d’octubre, havent escrit el virrei als consellers explicant-los l’opressió que patia l’exèrcit espanyol a les fronteres de França, es va acordar que Sabadell aproximés per quatre mesos 12 homes vestits, armats i pagats, amb la finalitat que es van prendre prestades 400 lliures.
El 12 de maig del 1638, el virrei va demanar els 12 homes oferts per Sabadell perquè es necessitaven, encara que romanien tranquils els exèrcits de Perpinyà i Leucata.
El setembre del 1638, havent-hi el rei escrit una carta a Sabadell manifestant que es necessitaven homes per reparar les fortaleses de les fronteres i engrossir l’exèrcit del Rosselló, va acordar aquesta vila que s’aproximessin 12 homes per sis mesos i es donessin al rei 30 lliures per una vegada, amb protesta de ser tot gratuït tenint en compte que aquesta vila era franca i lliure de tot servei.
El gener del 1639 el rei va demanar a Sabadell que li prestés 500 lliures per sortir de les dificultats del moment, que eren grans.
El 28 de març el virrei va escriure als consellers que l’enemic passava a envair Catalunya, prevenint-los que apuntessin la gent per resistir-lo sota les seves ordres. Al juny, en atenció a l’estat de guerra contra França es va fer treure les armes als francesos que vivien en aquesta vila, dipositant-les a la sala de l’escrivania.
El 7 de setembre hi havia una gran commoció contra una partida de tropa allotjada a la vila recelant-se un motí. Per evitar-ho es van prendre diverses providències i es va disposar que si s’esdevingués algun desordre de nit, es traguessin llums a les finestres; així es va fer al capvespre però sense resultats. Sabadell va participar també a les presses i allotjaments dels soldats castellans, que van promoure el disgust general a Catalunya.
L’1 de maig del 1640, es va manar que anés a Montserrat la processó que hi havia d’anar al setembre per assolir de Déu pluja i pau.
El 14 de juny es va formar novament la Santa Unió composta de 60 homes amb els seus caporals per auxiliar el procurador, donant als seus individus 4 sous per cada nit que passessin fora de casa seva i 2 per la meitat. El motiu de la nova Unió va ser perseguir els malfactors que procedents del motí de Barcelona del dia 7 anterior s’havien escampat per tot arreu robant, cremant i matant impunement.
El 29 de setembre, Sabadell va nomenar síndic i procurador Pau Tulló per assistir a la sala de la Diputació de Barcelona, anomenada dels braços o estats, que hi eren convocats per deliberar sobre la conducta que observaria Catalunya en vista de les amenaces del Conde-duque de Olivares. Ja queda dit que es va acordar defensar-se i resistir les armes de Castella.
El desembre del 1640 es va publicar un pregó oferint 4 sous diaris al que volgués anar a desallotjar els castellans que s’havien apoderat del camp de Tarragona.
El febrer del 1642 es va aixecar el sometent i va anar a Igualada per oposar-se a l’enemic apostat allà. Al juliol van partir d’aquesta vila 100 homes a Martorell per contenir els castellans.
El 2 de maig del 1643 el rei de França va participar en idioma francès als consellers la mort del seu pare, prometent-los el mateix afecte que aquest els professava i excusant-se de venir en persona a prestar jurament al principat a causa de la seva tendra edat.
L’agost del 1644 es van enviar 25 mosqueters a Tarragona que estava assetjada, pagant-los el comú 8 sous i absolent a casa d’impostos.
El setembre del 1649 es va manar que tots els veïns tinguessin dins de 24 hores armes i municions per socórrer a Barcelona amenaçada pels castellans, a aquest fi es van triar després 175 homes i es van enviar 15 homes al camp de Tarragona amb l’exèrcit, donant a cadascun 8 sous a costa del comú.
El juliol del 1649 es van prendre a canvi 400 lliures per pagar el sou dels soldats allotjats a la vila a raó de 5 sous diaris i l’ordi necessari, prenent el corresponent rebut per cobrar-ho quan el rei tingués diners, com així ho va escriure el governador.
Tot l’any 1650 es va donar farratge a la cavalleria del rei a costes del Comú malgrat la misèria del país. Es van prendre 1.000 lliures a canvi.
El gener del 1651 es va fer un rigorós seguiment dels qui havien parlat malament dels francesos allotjats al costat dels murs de Sabadell. No es pot desconèixer que la nostra vila va ser una de les poblacions més afectes a Barcelona i per tant als francesos; més les ensopegades que aquests van cometre no deixen d’estranyar que hi hagués alguns queixosos.
El maig del 1651 es van prendre a canvi 50 doblons per satisfer les necessitats públiques, i a darrers anys 2.000 lliures.
A principis de l’any 1652 Sabadell va fer tot el que va poder a favor de Barcelona oprimida per un setge estret. Entre altres serveis va acostar 30 homes armats per 15 dies i després 6 de continus, i va subministrar tota la palla i farratge que va poder pagant-los i portant-los a Sant Cugat, on els consumia l’exèrcit. A darrers d’aquell any quedava acabada la guerra.”
A més a més…
Entre el 1639 i el 1640, el conseller en cap de Barcelona fou el cavaller noble nascut a Sabadell Lluís Joan de Calders. També va ser president del Consell de Cent. A finals del 1640 va ser destituït. Va morir el 1642.
