A les dotze del migdia del dissabte 15 d’agost del 1953 es van inaugurar al carrer de Sant Antoni cinc ceràmiques representatives d’entitats prestigioses de Sabadell. Aquestes ceràmiques eren un homenatge a institucions com: Patronat Local de la Vellesa; Col·legi d’Agents Comercials; Caixa d’Estalvis de Sabadell; Acadèmia de Belles Arts i Orfeó de Sabadell i estaven, de fet encara ho estan, repartides a banda i banda del carrer, adossades a la façana de cinc habitatges diferents.
La inauguració, en què hi havia presents distingides autoritats de la ciutat i comissions de les referides institucions i altres entitats col·laboradores, formava part dels d’actes de celebració de les Festes del Carrer de Sant Antoni, que van tenir lloc els dies 14, 15 i 16 d’agost d’aquell any, dins d’un programa farcit d’activitats diverses com: missa en sufragi dels veïns del carrer morts durant l’any, visita a la Mútua Sabadellenca, curses atlètiques amb la col·laboració de la JAS, concurs de ping-pong (tennis taula), campionat d’handbol, gran festival benèfic, festival infantil, acte de germanor, ball de revetlla, i altres celebracions populars. El carrer fou ben engalanat i il·luminat pels mateixos veïns.
Anteriorment, el dia 8 de desembre del 1952, ja s’havien inaugurat dues plaques de ceràmica, una corresponent a l’Agrupació Permanent de Veïns del Carrer de Sant Antoni, amb una inscripció obra del senyor Sala, el seu president, dedicada a la infància i la vellesa, i una altra dedicada a les Agrupacions Corals de Sabadell.
El dinamitzador i ànima d’aquelles commemoracions va ser el senyor Joan Sala i Rovira, president i fundador de l’Agrupació Permanent de Veïns del Carrer de Sant Antoni. L’home Inquiet, tal com l’havia batejat antigament Miquel Carreras i Costajussà, el senyor Sala i Rovira era un fervent admirador del popular i barceloní carrer de Petritxol, i li va sorgir la idea de crear a Sabadell un carrer de similars característiques. Ben rodejat i acompanyat d’un bon equip d’entusiastes veïns, el juliol del 1952 van crear la primera associació de veïns de la ciutat, a la qual van posar el nom d’Agrupació Permanent de Veïns del Carrer de Sant Antoni.
ANTONI BARREDA
Després de la foscor i la tristesa dels anys quaranta, el senyor Sala i Rovira va entendre que s’havia de potenciar el que ell definia com a “trama cívica”, que volia dir fomentar dins la vida veïnal un esperit educat, culte, optimista, lúdic i també, per què no, alegre i festiu. Amb aquestes premisses va néixer aquella primera associació de veïns que tenia diversos objectius, com organitzar tota mena d’actes per fomentar i promoure activitats en el món de les arts, les lletres, la música, la cultura i, també, les Festes del Carrer de Sant Antoni. De tots els actes, l’esdeveniment de col·locar diverses plaques de ceràmica per homenatjar entitats sabadellenques va ser un dels més lloats.
Una altra placa col·locada a la façana d’una de les cases commemora la fundació d’una escola. L’any 1847, la mare Paula Montalt, per consell de l’escolapi sabadellenc pare Agustí Casanovas i Manent, va fundar a la casa número 23 del carrer de Sant Antoni el col·legi inicial de l’Institut de Mare Escolàpies que tan gloriosament es va propagar després per tot el món. Així queda reflectit en una placa commemorativa que es va inaugurar el dia 26 d’abril del 1953 a la façana d’aquell habitatge. L’escola de les MM Escolàpies ha estat sempre i des de la seva fundació al carrer de Sant Josep.
Abans de l’any 1847 hi havia a Sabadell algunes religioses que a les seves habitacions particulars ensenyaven a diverses nenes els rudiments d’instrucció primària i feines pròpies del seu gènere. Aquell any, per iniciativa de Paula Montalt, es va establir al carrer de Sant Josep el col·legi titulat de les Filles de Maria, que és el primer que es va construir, l’Institut de les MM Escolàpies. Hi van prendre l’hàbit totes les novícies fins a l’any 1862, servint de casa de noviciat, i després es van traslladar a la que es va establir a Sant Martí de Provençals a Barcelona.
L’església contigua al col·legi va ser beneïda el 15 de juny del 1850.
El de Sant Antoni és un cèntric carrer molt acollidor, clàssic i conegut, que està situat dins del nucli antic de la ciutat, fa cent metres de llarg, és només per a vianants i és molt transitat i comercial.
Des del segle XIII hi ha constància de la seva existència, encara que llavors es coneixia com el carrer dels Casots. Més tard va ser el de l’Hort d’en Feu. A partir del segle XVIII, ja es coneix com a carrer de Sant Antoni. Entre els anys 1936 i 1939, època revolucionària, quan el santoral va desaparèixer del nomenclàtor, va dur el nom de carrer d’en Quer, en honor a Francesc Quer i Selves, ceramista sabadellenc de renom internacional.
L’edifici més emblemàtic del carrer és el que acull el Museu d’Història de Sabadell, una noble construcció que no va néixer com a museu. És de l’any 1859 i era la residència del senyor Antoni Casanovas i Bosch, un prohom de l’època. Era industrial tèxtil i també va ser regidor de l’Ajuntament, jutge i alcalde, a més de ser un dels promotors de l’Institut Industrial de Sabadell i del teatre Principal.
Després de la seva mort, l’edifici va ser seu de diverses entitats, el 1883 hi va haver el Jutjat de Primera Instància; entre el 1889 i el 1916, la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i, a més, entre el 1902 i el 1911, l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis. Més tard, ja durant la república, l’any 1931, va ser la seu del Museu de la Ciutat i a partir del 1970 es va convertir en el Museu d’Història de Sabadell.
Una altra característica del carrer ve formada per aquestes ceràmiques al·legòriques. Ara només n’hi ha vuit. Les ceràmiques, la majoria de les quals foren obra del ceramista Modest de Casademunt i Giralt, tenen els diferents redactats en llengua catalana, per aquest motiu, el senyor Joan Sala i Rovira va haver d’afrontar la incomprensió i la negativa de les autoritats municipals, però es va sortir amb la seva. El redactat en català es va mantenir.
Explica Ricard Simó i Bach que el carrer de Sant Antoni tradicionalment artesà i comercial ha tingut entre els seus veïns un estol de mestres de les arts plàstiques d’entre els quals recordem Valeri Barderi, Esteve Valls Baqué, Joan Vila Casas, Manuel Rallo, Benet Ferrer, Joaquim Salvador, Ramon Sanllehí, i Alsina, Jordi Roca, Lluís Duran, etc.
També recorda la casa pairal dels germans Pere i Batista Muxí i Marcet, que l’any 1810 s’hi va fundar la cobla del Muxins, formada per cinc músics, i que al cap de cinquanta anys, Josep Ubach, gendre de Pere Muxí, va transformar en una orquestra d’onze músics.
Així mateix, també recorda els mestres pastissers Rocamora, Borrell i Vadri. També destaca Francesc Masclans, que fou el degà dels cistellers del seu temps.
L’any 1952, els germans Feliu i Armand Pont van decidir guanyar-se la vida emprenent un nou negoci, que constava d’una petita botiga al mateix carrer Sant Antoni. Feliu, amant de la música, va vendre el seu saxo i amb el que va aconseguir, va comprar els seus primers sacs de cafè.
Parlant de la vida de carrer, i com escriuria i llegiria el poeta i escriptor Joan Arús i Colomer aquell agost del 1952 durant les festes organitzades per l’Agrupació Permanent de Veïns del Carrer de Sant Antoni:
“Un carrer és un recipient humà, un bressol de més amples proporcions per on han passat tantes de vides que no en sabem el compte; és un canal obert per on incessantment s’escorre el doll de les generacions (Oh, si el carrer pogués parlar). El carrer és, per tant, una família. Hi ha un lligam invisible, un esperit persistent i subtil que uneix tots els veïns d’un mateix carrer i en fa, com dic, una sola família.
Quan, lluny del nostre poble, en estranyes terres, trobem un compatrici nostre, un impuls natural i espontani ens mena vers ell i ens plau aleshores d’enraonar-hi, encara que a casa nostra ens fos tal volta indiferent. Doncs, igual passa quan, dintre la ciutat nostra, ens sobta una cara que coneixem del nostre carrer: és l’aire de família; el sentiment de la proximitat; la sensació del particular, més forta sempre que la noció d’allò que és general”.
A més a més…
Hi havia, també, una ceràmica que homenatjava l’esport de Sabadell i les seves especialitats, en què hi havia totes les disciplines que es practicaven. Perquè és i ha estat notòria, des de sempre, la vinculació dels esports amb Sabadell.
