Feia temps que el timbre de la redacció no sonava tant. Potser des que tres anys enrere el Diari de Sabadell es va traslladar a la plaça Ricard Simó i els subscriptors passaven a visitar la redacció, fer un cafè, llegir i conèixer els periodistes. Però és que l’energia dels urban sketchers que conformen l’entitat Dibuixant Sabadell sembla inesgotable.
La 7a edició de la Trobada Usk Catalunya preveu portar a Sabadell més de 600 artistes d’arreu i, si sumem acompanyants, un miler de persones, aquest dissabte. S’ha batut el rècord d’inscripcions. Paral·lelament a l’organització, els dibuixants ambulants han recorregut i il·lustrat carrers, han fet retrats i, fins i tot, s’han enfangat amb les obres del portal Sud per després portar les seves creacions a la redacció i que els lectors en gaudíssiu avui. I per què? Què té aquesta passió que els enganxi i els mobilitzi d’aquesta manera?
Té un component social atractiu. “Sempre havia dibuixat, m’ha encantat des de petit. Però era una cosa més aviat solitària, impensable de combinar amb amics. He vist que és possible”, comenta un dels autors dels dibuixos del Diari, Eloi Pons.
Efectivament, aquest moviment artístic, nascut el 2007 a Seattle de la mà de l’il·lustrador i periodista català Gabriel Campanario, té en les seves bases donar-se suport i dibuixar conjuntament. I no només això, sinó compartir els dibuixos en línia. I tots els estils individuals són apreciats. “A mi m’agraden tots els dibuixos, tots. Cadascú ho fa a la seva manera”, diu la protagonista de la pàgina 3, Carme Martínez.
I és turisme. Periòdicament, s’organitzen trobades, a la ciutat entre els membres de Dibuixant Sabadell, amb grups d’altres municipis i a fora. “Hauria conegut l’antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra, si no fos per una trobada Urban Sketcher? No, és clar. I ho tenim a 25 minuts!”, exemplifica l’autor de la magnífica portada de l’edició, Joan Medel, qui des que va començar ha acabat una quinzena de llibretes.
Dibuixen llocs, tant interiors com exteriors. És una manera d’explicar històries, veraçment, de l’observació directa. Els dibuixos es converteixen en registres del temps i del lloc.
“És una manera d’agafar consciència de l’entorn”, comenta un dels membres més actius de l’entitat, Lluís Mas. “Una cosa que m’ha enganxat és que entrenes la mirada. Et fixes molt en coses que abans passaven inadvertides. Detalls, façanes, gent, fins i tot un arbre…”, afegeix Medel.
Ara bé, més enllà de l’anglicisme urban sketching, dibuixar in situ a través de l’observació s’ha fet tota la vida. “Quan era jove vaig viure a París. Molt abans que sortís res del moviment, ja anava a tot arreu amb una llibreta i un bolígraf. M’asseia i ho dibuixava tot”, assenyala Antoni Barreda, un artísta incombustible que ha exposat a l’Acadèmia de Belles Arts. La diferència, però, continua sent el component social, tal com admet.
Agustí Masvidal, un precursor
Rebobinem més enrere per trobar un precursor absolut de l’urban sketching. És de justícia reivindicar la figura del farmacèutic i dibuixant sabadellenc Agustí Masvidal i Salavert (1920-2000), autor del recull 143 places de Sabadell. “Va dibuixar totes les places i un munt de carrers i indrets. També totes les esglésies romàniques del Vallès”, relata la seva neboda, Conxita Marlés.
La Universitat de Lleida està fent un inventari de les seves obres, que són 4.000 peces de totes mides i tècniques, majoritàriament dibuixos, però també aquarel·les i olis, per exemple. N’hi ha escampades a quadres de cases, al MNAC i al Museu d’Art de Sabadell.
“Era un urban sketcher sense saber-ho”, diu tot rient la seva neboda. I té tota la raó, perquè ell sí que compartia socialment els dibuixos, encara que no hi hagués xarxes socials: “Quan considerava que feia una obra important, vistosa, la posava a l’aparador de la farmàcia, a la Rambla amb el carrer Sant Pere. Tothom la veia!”.
