És ja un emblema d’aquesta època gloriosa de l’Astralpool Club Natació Sabadell. Laura Ester (34) ha estat protagonista de les sis Champions guanyades i les 10 ‘Final Four’ disputades. Ho ha guanyat gairebé tot -només li falta l’or olímpic- amb la selecció i en la seva col·lecció de guardons té el de millor jugadora d’Europa.
Un palmarès extraordinari al qual ara vol afegir el setè títol europeu del seu club. Aquest dissabte (12 h) obren el foc a la semifinal davant el Sant Andreu mentre Mataró i Olympiacos lluitaran per aconseguir l’altra plaça de la final de diumenge (14 hores) a la piscina de la Nova Escullera del C.N. Barcelona.
Juntament amb Maica Garcia, Mati Ortiz i Judith Forca formen el pòquer de jugadores que van estrenar el palmarès de la Champions la temporada 2010/11, guanyant a la final al poderós Orizzonte, que suma vuit títols. Tretze anys després, la Laura Ester repassa una trajectòria envejable i les sensacions d’aquesta gran cita.
Gairebé sembla normal que l’Astralpool lluiti per la Champions… Això d’arribar a la ‘Final Four’ ho hem normalitzat i no és cap sorpresa, però guanyar sis Champions i estar a l’onzena ‘Final Four’ no és per casualitat ni et regalen res. Hi ha moltes hores de feina al darrere.
El cuquet i nervisosime és el mateix? El dia que això no existeixi serà el moment de plantejar-se fer un pas al costat.
Sempre es diu que la primera és molt especial. Què recordes? Vam escalfar a la piscina de 33 m i en el camí cap a la piscina de 50 m on jugàvem em vaig adonar de la dimensió de la Champions. Graderies plenes, crits de suport… La pell de gallina. Mai havíem viscut aquell ambient. Vam superar al gran favorit, l’Orizzonte, l’equip amb més Copes d’Europa. Era el meu primer any i va ser molt especial. De fet, vaig fitxar pel Club (procedent del Mediterrani) per viure coses així.
Com la remuntada increïble a Olympiakos en la cinquena. D’un 8-11 al 13-11 en 5 minuts de bogeria. Pot semblar un tòpic, però un partit mai es pot donar per perdut ni tampoc guanyat. Estava molt difícil, però vam continuar fent les coses bé i vam creure-hi. Arran d’aquella remuntada, el Club va sentir-se encara més respectat a Europa.
Aquesta edició serà la més catalana de la història amb tres representants. Com ho interpretes? Parla molt bé del nivell que tenim aquí i això repercuteix en una lliga molt disputada i també en els resultats de la selecció, que pot competir al màxim en els diferents esdeveniments. Ens trobarem els quatre millors equips d’Europa i ens espera una semifinal molt dura davant el Sant Andreu. No tindrem la màgia de Can Llong, però el fet de jugar a Barcelona ens permetrà gaudir del suport dels familiars i la nostra gent. Serà molt maco.
En diverses ocasions t’has queixat del tracte dels mitjans esportius al waterpolo? Sembla que només competim cada quatre anys, en uns Jocs o un Mundial. Estem treballant i jugant tot l’any i notem que no tenim el reconeixement que mereixem. Tampoc és tota la culpa dels mitjans, penso que també una part és de les federacions o els mateixos clubs que no venen bé el nostre esport.
/ Lluís Franco
Pot ser el futbol femení un exemple per emmirallar-se? La gent pensa ara que l’esport femení és només futbol. El problema del futbol és que en parla tothom. En canvi, d’altres esports d’àmbit femení només se’n parla quan van a Mundials, Europeus o els Jocs.
Per cert, París serà la teva última oportunitat de guanyar l’or olímpic que et falta? Això sembla. En l’àmbit de la selecció està clar que seria molt difícil arribar a una altra cita olímpica. Veurem. A Tòquio també vaig pensar que podia ser l’últim i aquí estem. D’ençà que prefereixo anar d’any a any i gaudir de cada competició, valorant com em trobo físicament i psicològicament per continuar.
Vas estudiar la carrera de Bioquímica pensant en un futur fora de l’aigua? L’esportista sap que té una limitació de temps i el que es guanya amb el waterpolo no serveix per a tota la vida com pot passar en altres esports. Has de tenir un pla B. És evident que jo estic més a prop del final.
Què fa una esportista d’elit per desconnectar? Els moments amb la família i els amics són molt útils per no estar pensant les 24 hores amb el waterpolo. També m’agrada viatjar i conèixer cultures.
Per cert, sent barcelonina pots presumir d’un títol de millor esportista de Sabadell… Doncs, sí. Va ser just després de la pandèmia i em va fer moltíssima il·lusió. La veritat és que gairebé tota la meva vida esportiva ha sigut a Sabadell, he crescut aquí i la ciutat em va obrir els braços. Em sento una part de Sabadell i estic molt contenta de tenir aquest guardó. És molt especial.
Tampoc molts esportistes poden presumir de donar nom a una instal·lació esportiva. Explica… La meva mare és de Peñaparda (Salamanca) i cada estiu passo uns dies allà amb tota la família. La qüestió és que un dia van proposar el tema i el meu nom va acabar a les piscines municipals. És un gest molt maco.
