La llum poètica de Joan Salvat-Papasseit no es va apagar ni tan sols quan, molt probablement, podia intuir que moriria per culpa de la tuberculosi. “Res no és mesquí”, escrivia amb una visió radicalment bonhomiosa sobre la vida. I afegia el vers: “I no som mai un plor / sinó un somriure fi / que es dispersa com grills de taronja”. Tenia només 30 anys quan se’l va emportar la malaltia, el 1924.
El director teatral i traductor Jordi Fité va quedar admirat per la vida del poeta. S’hi va sumar que va descobrir que havia col·laborat a la revista Sabadell Federal, del Círcol Republicà, i que havia deixat escrites en algunes cartes impressions vagues sobre la ciutat. I encara s’hi afegeix que ens trobem en una bona ocasió per reivindicar la seva figura, ja que es compleix el centenari de la seva mort. Tot plegat, va coure la idea de l’espectacle poètic i musical Visca l’amor, amb què la companyia Il·lús Teatre homenatjarà Salvat-Papasseit a la CavaUrpí el 6 i 7 de juny.
Serà “un passeig biogràfic” amb un elenc sabadellenc “que fa goig”, en paraules de Fité. L’actor Jordi Boixaderas ocuparà el rol de Salvat-Papasseit i n’interpretarà els versos. La cantant Marina Prades serà la veu narradora de la biografia i cantarà poemes de l’autor, que ha estat musicat per grans artistes com Joan Manuel Serrat, que li va dedicar el disc Res no és mesquí, Ovidi Montllor, Toti Soler, Gemma Humet, Ramon Muntaner, Guillermina Mota, Lluís Llach, Montserrat Caballé, Feliu Ventura, Maria del Mar Bonet i, fins i tot, Loquillo. Per altra banda, Laura Andrés adobarà musicalment l’obra amb el piano.
“No serà una conferència ni una lliçó magistral, no pretenc fer de pedagog, sinó simplement estimular l’espectador a conèixer una mica més Salvat-Papasseit i a interessar-se per la seva obra”, explica el director d’Il·lús Teatre. Jordi Fité es donarà per satisfet si, tal com va passar amb l’obra que va dedicar a Albert Camús, algú se li acosta al final de l’espectacle per dir-li que li han entrat ganes d’aprofundir en l’autor. L’espectacle emmarcarà els poemes dins del context vital de l’autor: l’amor, la feina com a vigilant en un moll de fusta o, per exemple, una infància complicada que distanciava el seu destí de les lletres.
Quan tenia només 7 anys, el seu pare va morir accidentalment a bord del vapor Montevideo, on era fogoner. Va acabar a l’Asilo Naval, un vaixell al Port de Barcelona que acollia els nens que havien quedat orfes després de la mort del pare a la mar. No sabia llegir ni escriure.
“La seva vida va ser espectacular en el sentit d’haver aconseguit ser reconegut i admirat com a poeta, tot i no haver anat a l’escola. Ho va aconseguir per interès, esforç i no rendir-se, pels ambients obrers i anarquistes que va freqüentar”, opina Fité. Però encara més fascinant li sembla com va entomar els últims anys de la seva vida: “Sabia que es moriria, però això no va embrutar la seva llum. La seva poesia era un cant a la vida en què cada hora val la pena. És admirable, no tots seríem capaços d’una cosa així”.
Per això, versos vitalistes camparan a la CavaUrpí, 100 anys més tard, dispersant com grills de taronja un somriure fi.
