[Jordi Serrano, Historiador i rector emèrit de la UPEC]
Ha mort Paco Morales, un home poc conegut, com molta de la gent que ha construït Sabadell. No sé per quina raó a aquesta ciutat és més coneguda la gent que s’ha aprofitat de la ciutat que els que hi han contribuït, amb energia, dedicació, dolor, patiment i perseverança. Sobretot si són pobres. Morales simbolitza a la perfecció el millor de Sabadell i, per extensió, de Catalunya. Va militar a la clandestinitat al PSUC i en va ser un dels més combatius en primera línia. No en va Ca n’Oriac va ser-ne l’avantguarda i ell com a dirigent de l’associació de veïns, un estendard. Una part burgesa de la ciutat del centre va ser aliada del franquisme.
Uns, per convicció, eren feixistes, alguns fins i tot van anar de voluntaris a la División Azul. Molts varen passar a Burgos. Per fer-se rics tenien llaços molt estrets amb la dictadura i jurar fidelitat a Franco. Per contra, la classe obrera va desenvolupar una resistència que venia de la República que es va anomenar el PSUC de l’interior. Van ser ells els que van mantenir la flama encesa de dignitat. I sort en vam tenir de la immigració. Era gent que fugia de la humiliació als vençuts, fugien de l’alcalde falangista, de la Guàrdia Civil, del capellà delator de resistents, i també, és clar, dels pactes de la fam i de la pobresa. Molts d’ells ja eren comunistes al seu poble. En arribar a Sabadell es va fundar l’anomenat PSUC de l’exterior, que la direcció no va connectar fins al 1975. Aquesta gent obrera van sumar-se als que van aixecar la veu de l’ètica i la llibertat.
Van organitzar-se sense por i sense complexos. Amb consciència de classe. Sí, amb consciència de classe treballadora. Amb orgull de tenir a les seves mans el seu capital. Morales n’és l’exemple, paleta de professió va acabar sent el número dos a les llistes del PSUC l’any 1979. A l’equip de govern era l’home que millor connectava amb gran part dels sabadellencs, perquè eren com ell. I sabia un pou de fer política, una cosa que no s’aprèn a l’escola, ni a la universitat. Cal dir que aquella gent, a més, va ser extraordinàriament eficaç. Va fer més en quatre anys que en els quaranta anteriors (com es deia encertadament en el lema del PSUC de l’any 1983), en què va governar la classe burgesa. Una balda que els fa ser insignificants en els 45 anys de democràcia municipal. Va deixar de ser regidor el 1987 i va tornar a fer de paleta.
Un exemple per als joves d’avui. Hi ha tota una generació que se’n va i amb ella una manera de fer política d’esquerres, de construir republicanament la ciutat. Sense la lluita de la immigració no tindríem ni Estatut ni Generalitat, ni Parlament. Que la gent ho recordi avui i demà. No sé ara com caldria fer política d’esquerres. Més aviat sembla que tot es deixa per als dies de les eleccions i els spin doctors. Aquells comunistes ho sabien fer i van tenir un gran èxit. Honor i glòria als vells lluitadors antifeixistes.
