Oci i cultura

Enric Larreula: “Hem perdut la llengua completament, només cal sortir al carrer per veure-ho”

Enric Larreula, professor

Entrevista al professor universitari, escriptor, il·lustrador i músic de la Nova Cançó

Enric Larreula va presentar la seva obra a La Llar del Llibre / DAVID CHAO

Enric Larreula (Barcelona, 1941) ha estat professor de milers de professors de català d’instituts d’arreu del país. Ha participat en l’elaboració d’una seixantena de llibres d’ensenyament i ha estat un autor molt prolífic, amb desenes de grans obres de literatura infantil i juvenil.  I això només és una part de la seva vida, que es pot descobrir una mica més en el llibre Sota la figuera (Voliana Edicions), un diàleg a tres bandes amb els divulgadors de la llengua sabadellencs David Vila i Ros i Jessica Neuquelman.

Si no fos per una faringitis crònica, potser seria una icona com Lluís Llach.

No, no, no! Ja m’hauria agradat, eh? Però no, jo feia poemes i els musicava amb quatre acords que sabia. No es pot comparar en absolut. Ho feia per afició fins que la faringitis em va privar de continuar cantant, però no hauria arribat gaire enllà.

Però se l’inclou dins de la Nova Cançó.

En els començaments, hi havia molta gent que sortia als escenaris amb una guitarra. I aquella època, sí, la vaig viure amb molta intensitat. Durant un parell d’anys, potser tres, actuava a festes majors de pobles, a locals excursionistes o… En fi, a molts llocs diversos.

En canvi, en el que va destacar és a l’hora d’ensenyar a estimar el català.

Carai, ostres, dit així és molt bonic, eh? Com a mínim ho vaig intentar, sí. La veritat és que hi vaig posar el coll. Vaig començar a fer classes de català l’any 1969 i vaig deixar de treballar com a professor de didàctica de la llengua a la Universitat Autònoma el 2003.

En els seus inicis el català estava prohibit. Com va començar?

A la primera Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent, hi havia el senyor Moll, que era un lingüista menorquí. Em va fer sortir a la pissarra, va dictar una cosa i jo anava escrivint. En acabar la classe, una senyora em va dir: “Escolta! Escrius molt bé el català. Ens pots fer unes classes?”.

I qui van ser els seus primers alumnes?

En aquella època jo havia deixat el dibuix per un problema a la vista i estava venent llibres d’Edicions 62 en català per les cases. Clar, anaves de català a català, de catalanista a catalanista, i tenies la sensació que estaves recuperant la llengua, que el país s’anava recatalanitzant. Però, noi, vaig anar a parar a un barri que no sabia ni que existia, el Bon Pastor, a Barcelona, i allà em vaig adonar que absolutament tothom parlava castellà. No tenia consciència que hi havia hagut una arribada tan gran, tan extraordinàriament gran, de persones d’Espanya, gairebé totes d’Andalusia i Extremadura. Eren tants que em deien Don Catalán. De fet, es pensaven que me’n deia.

I què va fer Don Catalán?

Em va semblar que, evidentment, si volíem salvar la llengua, ens havíem de posar de ple a intentar informar aquesta gent d’on havia anat a viure i del problema que teníem. Nosaltres intentàvem salvar la nostra identitat, el nostre poble, el nostre país, la nostra llengua i la nostra manera de ser. Això ells ho ignoraven i em va semblar que algú els ho havia de dir. Ens hi havíem de fer molt amics, ens hi havíem de barrejar, d’estimar-nos mútuament, però fer-ho en català. Perquè si no… ho perdem tot.

I ho va aconseguir?

No. Hem perdut la llengua completament, només cal sortir al carrer. El que vaig aconseguir és ser fidel al que jo creia. Això sí que ho vaig aconseguir. Però tenim la llengua a l’UVI.

No hi ha res a fer?

Hi ha moltes coses a fer, el que passa és que no es fan. Els que som catalanoparlants, o que ens hem afegit a ser catalanoparlants, hem d’utilitzar el català sempre i a tot arreu i amb tothom sense por. Si això no es fa, com vols que els que no són catalanoparlants s’integrin en una llengua que ni els indígenes usen?

Els joves surten ben formats de la universitat per ensenyar el català?

Els joves i els grans no surten ben formats de la universitat per fer res. La gent surt com pot, però l’ensenyament té moltes mancances. Una cosa és la teoria que els ensenyen i després és arribar a l’escola i fer de mestre. Per exemple, no es forma per la immersió, per com treballar-la. Molts nois i noies fan el que poden, el que veuen. I, per tant, dir que surten molt ben formats, no. N’hi ha que surten millor d’altres, això sí.

Té moltes vides, vostè. Ha viscut a l’Amazònia.

Bé, viure-hi, viure-hi… Anar-hi moltes vegades i estar-hi una temporada, sí. He estat amb tribus indígenes i em consideren molt amic seu i em diuen El professor. Professor per aquí, professor per allà. Ara fa poc hi he estat, amb els Sateré-Maweí. En diuen els indis del guaranà, perquè el conreu d’aquesta beguda de la família del cafè és una de les bases de la seva economia.

Per la seva dona, oi?

Sí, la Cristina és metgessa i ha viscut 12 anys amb aquesta tribu ajudant-los amb cursos de salut, fent tot el que pot. Ha estudiat antropologia i, per una cosa o l’altra, cada any hi torna. Hi té amics de l’ànima, amics entranyables, se’ls estima molt. I ells a ella també.

Què n’ha après, El professor de la tribu?

El contrast, comparar-te amb els altres és veure la gran riquesa de maneres d’entendre el món. És bo i dessacralitzes les teves idees. I he vist que el món és una meravella i com canvia tot. Ara es comuniquen amb la Cristina per internet! Però alhora és una llàstima veure com els han cremat la selva, com han destruït el paisatge en 20 o 30 anys. El sistema amazònic és molt fràgil, no es recupera. L’època de Bolsonaro va ser terrible. És desesperant, és horrorós.

Abans ha comentat que era un apassionat del dibuix.

Sí, ja de petit m’entretenia molt. Bé, quan era petit m’avorria com una ostra, perquè vivia en un carrer estret, molt fosc. No podia anar a jugar enlloc, m’havia de quedar a casa. Llavors llegia i, sobretot, dibuixava. El dibuix sempre m’ha permès anar més enllà. Tenia una llibreta, hi feia cuadrets, hi dibuixava ninotets i m’inventava una història. Quan podia, anava al zoo a dibuixar animals i… Ostres! Em semblava que era allà, a la selva, amb ells.

S’hi va arribar a dedicar.

Allà dibuixant animals, justament, un senyor em va dir que dibuixava bé. “Miri, faig el que puc”, li vaig contestar. I em va dir: “Vine’m a veure, que jo soc dibuixant”. Vaig ser molt feliç a l’editorial Bruguera dibuixant historietes d’aventures, de cowboys, d’indis, de guerra, de l’espai… Perquè abans, a 14 anys, havia anat a parar a la feina del pare i de l’oncle, de mecànic, que no m’agradava en absolut.

Ha ajudat en la confecció d’una seixantena de llibres d’ensenyament de llengua i temes diversos. Què li sembla que en el sistema educatiu cada vegada quedin més arraconats?

És que tot canvia. Els indis mateixos ara es comuniquen per WhatsApp i abans havies d’anar en barca durant dies per arribar a on ells vivien. Les tecnologies modernes han envaït el territori que abans ocupava el llibre. En algunes coses per bé i en altres potser per mal.

Durant 20 anys ha ensenyat professors de català d’arreu del país. Allà a on va, en deu trobar.

Visito moltes escoles i em trobo alumnes que ara ja tenen 50 anys o més, que havien estat alumnes meus 30 anys enrere. Em recorden bé i n’estan contents i em diuen que les classes eren tan interessants i tal, cosa que quan jo les feia no en tenia constància. La veritat és que ho feia amb una certa por, fins i tot.

Vostè deu ser molt popular!

Home, no, popular tampoc. Popular ho és la Pantoja. Si no surts a la tele, ets conegut pels àmbits locals de la teva feina.

Comentaris
To Top