La sequera: una mirada de futur

Per Ana García Molina, economista

Estem en un moment únic per l’estat d’emergència de l’aigua i les restriccions aplicades en tots els usos de l’aigua des de l’1 de febrer del 2024, i amb unes conseqüències econòmiques no estimades en tots els sectors del nostre territori, amb el risc addicional d’incendis forestals. Això suposa una amenaça per als sectors sensibles al clima: ecosistemes, alimentació, salut, infraestructures, economia i, conseqüentment, economia i finances. A més, la situació d’emergència està amenaçant la capacitat de subministrar aigua a curt termini. Per aquests motius, cal incidir en les polítiques transformadores de forma urgent. Hem d’ordenar el creixement de les activitats econòmiques de manera diferent, ja que l’aigua és transversal i essencial per a l’economia. D’altra banda, les polítiques per als diferents usos de l’aigua han estat tradicionalment fraccionades, especialment entre l’ús agrícola i els usos urbans i industrials, fet que ha dificultat la gestió integrada de les polítiques de l’aigua.

Si considerem els impactes macroeconòmics, la reducció de l’ús de l’aigua en els sectors durant la sequera provoca pèrdues econòmiques que es van estenent a través de les cadenes regionals-globals del subministrament i les polítiques d’assignació dels cabals d’aigua, que tenen impacte directe en el PIB. Les conseqüències econòmiques estimades pel Banc d’Espanya apunten que una sequera severa augmentaria en 1,5 punts la inflació. Els sectors més afectats serien l’agricultura, la construcció, les indústries extractives, la pesca i el transport, com a resultat d’una escalada inflacionista a través de la cadena de subministrament i amb un increment de costos de les matèries primeres. A partir d’ara, doncs, serà imprescindible tenir en consideració la inflació de la sequera.

Necessitem un nou model de governança per garantir el subministrament equitatiu arreu del territori, tenint en compte que els preus de l’aigua estan lligats ara mateix a l’energia. Això comporta un augment de costos, ja que el model de futur és augmentar l’oferta d’aigua (també conegut com a producció d’aigua nova). Estem, en definitiva, davant un canvi de paradigma, ja que la sequera és un problema estructural que obliga a modificar les polítiques hídriques. La manca d’inversió i les tarifes obsoletes que no recuperen tots els costos (operatius, manteniment, inversions, renovació, ambientals, etc), amb l’incompliment recurrent de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA), comportarà en el futur increments de les tarifes que donaran valor a aquest recurs escàs, l’aigua. De fet, aquest any 2024 s’han incrementat les tarifes un 11,5% a Barcelona i fins a un 15% a 23 municipis més de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, unes pujades que han afectat el 90% de la població.

Les infraestructures existents no són suficients per garantir el subministrament. S’ha d’impulsar l’aportació de noves fonts de subministrament de recursos hídrics no dependents del cicle natural de l’aigua. Algunes de les actuacions que s’haurien d’aplicar són incrementar la depuració i la regeneració de l’aigua per prioritzar-ne la reutilització (economia circular), la dessalinització, construir noves plantes més enllà de l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, i executar el projecte de construcció de la del Foix. Així mateix, s’ha d’optimitzar l’ús de les aigües subterrànies, recuperant els aqüífers, i apostar per la connexió de les xarxes regionals d’abastament amb l’objectiu d’aportar resiliència i flexibilitat al nostre territori en situacions d’emergència, sobre la base d’una anàlisi de viabilitat que valori avantatges i inconvenients, i sempre considerant el cabal ambiental de cada conca com a element essencial. No ens hem d’oblidar tampoc de millorar l’eficiència i la reducció de pèrdues al sistema, en especial als usos agrícoles, on s’utilitza la majoria de l’aigua, programant actuacions eficaces. El sector turístic haurà de fer inversions, sobretot en urbanisme i en les edificacions més antigues i complexes, per implementar les aigües regenerades. S’hauria d’incrementar la taxa turística? La prioritat és treballar la circularitat i optimització eficient de l’aigua a la indústria i a les ciutats. El PERTE de digitalització del cicle de l’aigua és un repte de futur que es pot convertir en una valuosa eina. Aquest projecte estratègic té previst mobilitzar en els propers anys més de 3.000 milions d’euros en inversions públiques i privades. En qualsevol cas, hi ha marge per millorar les xifres en els sectors econòmics ja que l’aigua és economia i en aquesta economia tenim turisme, agricultura, indústria, serveis i consum humà.

No només hem de canviar com utilitzem l’aigua, sinó també com la financem. El sector públic no pot assumir-ne tot el finançament i s’haurà de buscar col·laboració público-privada amb els ens locals. Això significa canviar, legislar i repensar el model actual. Molts municipis no tenen aquesta capacitat —ni econòmica ni humana— i, per tant, la reflexió del canvi de model l’hem de fer sense especular i sense fer ideologia. La normativa europea, com la Taxonomia Financera, exigeix als sectors econòmics indicadors, i en concret en el recurs d’aigua, anar cap a activitats més sostenibles. Les institucions financeres ja han introduït, per exemple, els préstecs de petjada hídrica, petjada de CO₂, els bons d’aigua, etc. A mesura que es compleixi amb la pròpia taxonomia financera i amb la nova directiva sobre informes de sostenibilitat corporativa (CSRD), que modifica de forma significativa la contribució de les empreses cap a la sostenibilitat, es conscienciarà la societat cada cop més per ser més eficients en l’ús de l’aigua en tots els sectors econòmics.

Avui Catalunya és deficient en recursos hídrics i necessita un model diferent de governança per gestionar aquest recurs escàs. Per això s’han d’accelerar les inversions. La fiscalitat ha de servir per finançar part de les infraestructures necessàries que es reclamen. Aquestes inversions públiques han d’estar assignades a fons europeus i les actuacions que cal portar a terme requereixen la solidaritat entre les administracions. En aquesta transició hídrica, com en la transició energètica, tots els sectors econòmics tenen l’obligació de fer-hi front. Cal incidir en polítiques transformadores d’estalvi, eficiència, governança i gestió econòmica de l’aigua.