Del riu fins a la mar

[Per Arnau Bonada  Economista, president de la Xarxa Onion i vicepresident segon del CIESC] Aquests dies, entre coca i petards, he aprofitat per acabar de llegir un llibre deliciós, From the River to the Sea, de Jon Sedgwick. No parla del conflicte de Palestina, sinó que explica la batalla empresarial entre dues companyies de ferrocarrils americanes a finals del segle XIX: la Rio Grande i la Santa Fe. Ambdues rivalitzaven pel mateix objectiu estratègic de connectar amb tren l’est i l’oest nord-americà a través de Colorado, superant la barrera natural de les muntanyes Rocalloses. L’enfrontament, que durà prop d’una dècada, va comprendre l’àmbit jurídic, el tècnic, el polític, el financer, el mediàtic i, fins i tot, el militar, ja que les dues empreses van acabar comptant amb exercits privats per a protegir les seves infraestructures. La gran beneficiària de la competició va acabar essent Los Angeles que, amb la nova connexió ferroviària, va passar de ser un poble de 30.000 habitants l’any 1887 a la ciutat amb el creixement més ràpid de tota la història nord-americana. Oscar Wilde va visitar una vila minera per on transcorria la disputa i va quedar meravellat per la seva distingida cuina: “de primer plat whisky, de segon plat whisky i de tercer whisky”. Era el salvatge oest i “el revòlver el seu llibre d’estil”. La influència de l’Estat sobre el dia a dia de l’individu era pràcticament inexistent i l’esperit emprenedor resultava un element gairebé imprescindible per a la supervivència. Prop d’un segle i mig després, a Sabadell, he acabat una nova campanya de rendes. Any rere any, entre els clients detecto una creixent i generalitzada percepció que paguem massa impostos pel retorn que n’obtenim. En educació fracassem a les proves PISA, en sanitat patim llistes d’espera interminables, en seguretat manquen recursos per afrontar una violència creixent, la justícia està col·lapsada... Per acabar-ho d’adobar, els nostres polítics sempre estiren més el braç que la màniga i alimenten un deute que hipoteca el benestar de les generacions futures. El populisme i l’extrema dreta no es combaten només manifestant-se amb samarretes del Che i pancartes de “No pasarán”. Es combaten també administrant eficientment els recursos manllevats a la ciutadania. Entre l’anarquia del salvatge oest i l’Estat omnipresent i deficitari que sofrim, no podríem trobar un feliç terme mig?