Es parla contínuament de la necessitat del diàleg com la millor i molt sovint l’única fórmula per arribar a acords quan hi ha discrepàncies, tant en l’àmbit polític, com el laboral, el cultural, el personal, etc. No cal dir que en una societat democràtica el diàleg és un element fonamental pel seu bon funcionament. Perquè el diàleg és com una mena de reconciliació i d’acceptació del propis límits. El pensadors grecs ja reconeixien que ningú no és propietari de la veritat absoluta, sinó que la veritat està repartida entre tots els humans i que, per arribar a un acord, cal també que hom renuncïi a una part dels seus plantejaments i accepti una part dels plantejaments dels altres. Aquest és el camí que condueix a l’entesa en el món civilitzat i democràtic; el contrari, imposar “l’ordeno y mando” o negar-se a escoltar l’altre, és totalitarisme. I malauradament ja sabem per la història on mena aquest camí.
I recordo aquí tot això perquè penso que és necessari que tots plegats fem una mica de pedagogia sobre l’efectivitat i les bondats del diàleg i, quan veiem els seus fruits positius, els divulguem. Així, la setmana passada llegia al diari una bona notícia que ens deia que el Banc Sabadell havia retirat l’ERO temporal que tenia plantejat a l’arribar a un acord amb els sindicats a canvi de mesures d’estalvi i d’augmentar la productivitat. És un exemple de l’eficàcia del diàleg que m’agradaria veure repetit en molts altres aspectes de la nostra vida social. Si hem de sortir de la crisi, cal que tots, uns i altres, hi aportem la nostra col.laboració: ningú content al cent per cent i ningú frustrat al cent per cent. Això és democràcia.
