Malgrat la brutal guerra interna al PSOE, acaben de tenir lloc les eleccions autonòmiques a llocs tan importants com Galícia i Euskadi. I s’hi presentaven més partits, apart del PSOE. Temps hi haurà d’analitzar la crisi del PSOE. Ara, però, cal avaluar els resultats electorals a aquestes dues comunitats autònomes amb llengua pròpia.
Ambdues eleccions demostren una certesa: guanya el conservadorisme. El diccionari defineix conservadorisme com a “principis i doctrines favorables al manteniment d’una situació política establerta”. Les opcions més proclius a que res canviï són les que han guanyat: el PP a Galícia i el PNB a Euskadi. Els perfils polítics i personals de Núñez Feijoo i d’Urkullu són d’aquells que agraden als sectors més conservadors d’una societat. No són massa grisos per passar desapercebuts, però tampoc estan especialment preocupats en ser llampants i cridaners. Escrivia Sant Ignasi de Loiola als seus “Exercicis espirituals” que “en tiempos de desolación nunca hacer mudanza”. Una majoria important de les ciutadanies basca i gallega han optat per aquesta màxima, en especial davant de la incertesa de la situació política espanyola. Ha estat com una mena de “fem-nos un petit búnker aquí, de pau, no fós cas que des d’Espanya ens vinguin mal dades”.
Tot i així, hi ha alguns elements addicionals que també cal comentar. La Galícia rural és propietat del PP, en el sentit d’una xarxa clientelar muntada des de fa dècades pels governs de Fraga i per les diputacions provincials. És el mateix que té el PSOE a Andalusia. I a Euskadi passa el mateix a les zones rurals. A les zones urbanes és on té major incidència l’esquerra. Aquesta, però, es presenta dividida en tres a tots dos llocs. A Galícia hi ha el PSOE, el BNG i la coalició multipartits d’En Marea (Podemos, IU, Anova -escissió del BNG-, i candidatures municipals a l’estil de la de Colau a Barcelona). A Euskadi hi ha el PSOE, Podemos i EH-Bildu (coalició ja clàssica de l’antiga Batasuna i Eusko Alkartasuna -vella escissió del PNB-, recuperant Aralar -escissió antiviolència de Batasuna-). El PSOE ha pagat a tots dos llocs el mateix que paga a les eleccions espanyoles: haver abandonat els seus principis d’esquerra. Alhora, també paga a tots dos llocs haver-se “espanyolitzat”, en el sentit de perdre sensibilitat autonòmica i homologar la seva política territorial a la del PP.
En Marea i Podemos a Euskadi han acabat tenint una sensació de derrota. I és que en la política actual poden les expectatives més que el realisme. Si aquests pensessin que vénen de no existir (o de dur poca vida política), potser estarien més contents. Però a tots dos llocs venien d’uns molt bons resultats a les darreres eleccions espanyoles i d’unes enquestes molt favorables. Tot i així, sembla que ambdues forces polítiques han vingut per quedar-se.
El BNG sobreviu malgrat les enquestes en raó d’una molt bona campanya i d’una gran candidata. Sovint fer bé les coses en poc temps pot ser garantia d’èxit. A EH-Bildu li han fet la campanya els tribunals, obligant Otegi a no ser candidat. L’efecte “víctima” injusta ha pesat força en els seus resultats. I en la seva disputa de votants amb Podemos, les baralles internes de Podemos a nivell estatal hi han tingut també molt a veure en que EH-Bildu salvi els mobles, quedant en segon lloc darrere el PNB.
Ciutadans queda en molt mal lloc en no obtenir representació enlloc. La seva proposta d’alternativa al PP, “no corrupta” i modernitzada, no funciona a Galícia ni a Euskadi. No té implantació a les zones rurals, molt potents a tots dos llocs. A Euskadi, proposant la supressió del concert econòmic, és lògic no treure vots. De fet, ni el PP ho proposa. I a Galícia es troba amb un PP galleguista moderat (herència de Fraga), on l’espanyolisme antiautonòmic de Ciutadans no encaixa massa.
Són resultats que no tenen res a veure amb la situació política espanyola, però indicatius de realitats sociopolítiques que sí són generals arreu d’Espanya. Algú en prendrà nota?
“Ambdues eleccions demostren una certesa: guanya el conservadorisme”
