Estic llegint El fill del xofer, de Jordi Amat, sens dubte un dels llibres de l’any. És una biografia vibrant del periodista Alfons Quintà, primer director de TV3, un psicòpata repulsiu que va acabar matant la seva dona i suïcidant-se, i que va tenir la seva quota de protagonisme a la Catalunya de la Transició. Més enllà de la influència real del mateix personatge, el relat d’Amat, intens com un thriller, és una gran excusa per revisitar una època apassionant en què tot estava per fer i les cuines de tots els centres de poder del país s’afanyaven a crear i consolidar els seus àmbits particulars.
Durant el Procés s’ha parlat molt d’estructures d’Estat (com si la mateixa administració autonòmica no fos ja, en si mateixa, una estructura fenomenal!), sempre com sinònim d’organismes i funcions públiques. Però els Estats de veritat no són només un conglomerat d’entitats públiques: són estructures de poder senceres i compactes, en què a més de la pròpia Administració i els seus òrgans, s’hi barregen una amalgama de poders fàctics –sovint sintetitzats en el poder financer–, i els mitjans de comunicació –com a pivot d’uns i altres interessos–.
El Fill del xofer ho reflecteix molt bé en l’obsessió de Jordi Pujol per construir, a més de l’administració autonòmica, aquestes estructures d’Estat més intangibles: un sistema financer d’àmbit català agressivament expansiu (Banca Catalana), i un ecosistema comunicatiu i cultural propi (primer, amb l’Enciclopèdia Catalana i diaris com El Correo Catalán, després, i definitivament, amb TV3). Poder polític i financer, i un bon sistema d’altaveus per mantenir-lo: unes autèntiques estructures d’Estat (de les quals no ha quedat gran cosa…).
Ho aterrem a Sabadell, i de les estructures d’Estat passem a les estructures de ciutat. Fa dos dilluns el BBVA –el mateix banc que va engolir Banca Catalana, Catalunya Caixa i les caixes catalanes d’UNNIM, inclosa Caixa de Sabadell, i que no ha mostrat la més mínima sensibilitat pel territori en 20 anys– anunciava abans d’hora que estava negociant acabar la feina amb la fusió amb el Banc Sabadell (“fusió” era, esclar, un eufemisme d’absorció). Dues setmanes després, la negociació es trenca i sembla que Sabadell seguirà sent el cognom del Banc.
Però la cosa no va només de cognoms –ni de la seu administrativa, a pesar de l’opinió generalitzada en certs sectors. El que està en joc és molt més.
El Banc Sabadell ha crescut en paral·lel a la ciutat i és part indissociable de les glòries sabadellenques del nostre particular segle d’or. Agradi o no, el Banc està fortament arrelat a la ciutat i ha participat i participa de forma activa (no tant com antes, cert, però encara hi és!) en la vida econòmica, cultural i social de la ciutat.
Tingui o no la seu administrativa a Sabadell, l’oficina 0900 segueix sent la seu, i els serveis centrals –tant a Barcelona com a Sant Cugat– segueixen superpoblats de sabadellencs. Perdre el Banc (i que ningú s’enganyi: que l’absorbeixi el BBVA vol dir perdre’l) hauria estat la pitjor notícia per a la ciutat, una notícia que no només hauria tingut efectes devastadors per a la moral saballuda, sinó també per al teixit empresarial, cultural i social. El Banc, com ho era la Caixa, és una estructura de ciutat de luxe que no ens podem permetre perdre.
