Els joves, les seves conductes i els seus problemes solen ser motiu de converses i discussions. Molt sovint apel·lant a tòpics i sense tenir dades sobre la taula. I doncs, què ens diuen les dades?
A Catalunya, el pes relatiu dels joves s’ha reduït en els últims 15 anys. L’any 2000 les persones d’entre 15 i 29 anys representaven el 22,5% de la població. Actualment només el 15,3%. Una població cada vegada més envellida i amb menys joves. I mentre el 2001 el 12,8% de la població catalana tenia estudis universitaris, l’any 2011 aquesta dada es va incrementar fins a un 20,3%. Tot i aquesta millora, cal remarcar que la taxa d’abandonament escolar a Catalunya és de les més altes d’Europa. Mentre el 2013 se situava en un 24,2%, la mitjana de la UE-27 és de l’11,9%.
Malgrat ser la generació més formada, es tracta d’una joventut caracteritzada per la precarietat laboral. Les persones d’entre 16 i 29 anys mostren una taxa d’atur del 33,4% front al 17,4% dels més grans de 29 anys. El 40,5% dels joves que treballen tenen contracte temporal, front al 14,3% dels més grans de 29 anys.
I les conductes de risc? La majoria de conductes de risc es mantenen o es redueixen. El consum de drogues s’ha reduït del 36,4% l’any 2003 al 24,4% el 2011. I el consum de risc d’alcohol s’ha reduït del 12,7% el 2003 al 3,4% el 2011. Sí que cal apuntar un repunt en les conductes masclistes i en la violència masclista dels joves.
Quina ha de ser l’orientació de les polítiques públiques per a la infància, l’adolescència i la joventut? Caldria garantir que en la transició de l’infant cap a la vida adulta els condicionants culturals, econòmics i socials no siguin els que marquin el futur de la persona. Per exemple: imaginem un infant que neix en un barri desfavorit, amb uns pares sense estudis i sense una feina fixa, i que a més no es preocupen gaire del fill. I ara imaginem un altre infant que viu en un barri socioeconòmicament pròsper, en el si d’una família amb bons ingressos, uns pares amb estudis, bones feines i que es preocupen per ell. Les polítiques públiques haurien d’intentar que les possibilitats que tots dos infants tinguin una vida adulta pròspera i feliç siguin com més similars millor. Actualment estem lluny d’aconseguir aquesta fita.
Actualment les situacions de risc concentren molt més entre els infants, adolescents i joves que entre el conjunt de la població. L’any 2008 la taxa de risc de pobresa entre els menors de 16 anys era del 17,6% i l’any 2014 del 28,8%.
Per poder avançar en el repte que tenim davant no només calen més recursos. Quatre grans factors són els que porten infants i joves a un futur de pobresa. La manca d’una xarxa de suport emocional i social, la no disposició de recursos econòmics, la baixa capacitació cognitiva dels pares i una taxa de risc de pobresa alta. Les polítiques públiques d’infància i adolescència han d’abordar aquests 4 factors que porten als nostres infants a una vida adulta d’exclusió social.
Millorar l’èxit educatiu, i per tant reduir l’abandonament escolar, ha de ser l’indicador clau a batre en els propers anys. I cal fer-ho amb programes que aportin referents positius als infants, així com suport i capacitació emocional. També calen programes de capacitació per a pares i mares, així com serveis terapèutics per als familiars d’adolescents amb problemes conductuals. De la mateixa manera, cal millorar les prestacions dirigides a garantir una equitat d’oportunitats en el conjunt de famílies.
Des del govern municipal s’està treballant per una intervenció coordinada i continuada des dels 0 fins als 18 anys. No només ho hem de fer per aquests infants i el seu futur. També ho hem de fer pel conjunt de la societat. Una societat més ben educada, més igualitària i amb menys pobresa és una societat més pròspera, amb més qualitat de vida, i més preparada per a tots els obstacles que puguin aparèixer en el futur.
“Millorar l’èxit educatiu, i per tant reduir l’abandonament escolar, ha de ser l’indicador clau a batre en els propers anys”
