[Llorenç Vallribera, arquitecte i soci de Vallribera Noray Arquitectes]
“Ser artesà no significa tenir un superpoder que asseguri un gran resultat. Un producte artesanal no sempre és interessant.
És freqüent trobar professionals d’un ofici amb una capacitat tècnica irreprotxable que, tanmateix, fracassen en l’àmbit estètic. Es pot tenir bona mà i, tot i així, obtenir productes confusos, fallits, obertament lletjos. Això es comprova visitant fires o botigues amb més voluntat que criteri. Recordo una carpa de manualitats a Sant Cugat. No podia deixar de mirar, com quan hi ha un accident. La meva amiga em va haver d’arrossegar cap a fora.”
Aquest fragment és del llibre Agua y jabón (Anagrama, 2022), de Marta D. Riezu. Periodista especialitzada en comunicació de moda, construeix aquí un recull d’idees acumulades al llarg d’una trajectòria vital en contacte permanent amb la cultura. Tot i que la seva especialitat sigui la moda i la literatura, es mou amb llibertat pel cinema, la música, els perfums, el disseny o l’arquitectura, i parla d’objectes vulgars, de llocs quotidians i de situacions tan personals que acaben esdevenint universals.
El llibre va arribar a les meves mans fa temps i, des d’aleshores, no m’ha deixat d’acompanyar. Em va atrapar la manera com unes reflexions i observacions tan personals podien resultar tan properes a la meva manera de pensar. Com es diu al pròleg, aquest és el misteri.
Fa uns dies, en un dinar entre col·legues arquitectes, va aparèixer, de manera totalment improvisada, una d’aquestes idees fragmentàries que ens fem al despatx: quin és el moment de dir prou en un projecte? Quan deixa de tenir sentit afegir-hi més?
Riezu ho sintetitza amb precisió: “Un cop assolida la mestria, si és que s’hi arriba, comença una cosa encara més difícil: saber quan frenar. Aquest virtuosisme que Ruskin detestava, i del qual adverteix Richard Sennett: “L’obsessió per aconseguir coses perfectes pot espatllar la mateixa feina. És més fàcil fracassar per obsessió que per manca d’habilitat.”
En arquitectura, aquest virtuosisme pot aparèixer en l’organització del programa d’una casa, en el control d’un detall constructiu o en la combinació de materials i colors en un interior. Es pot expressar en la contenció. El less is more de Mies no és renúncia, sinó exigència. I, en un altre registre, el less is bore de Venturi pot ser una aposta per la complexitat.
- Casa Fransworth, de Ludvid Mies van der Rohe
- Wikimedia
També podem parlar d’ornament. Ja el 1908, a Ornament i delicte, Adolf Loos defensava que l’evolució de la cultura passa per eliminar l’ornament dels objectes d’ús. En canvi, l’arquitectura d’Antoni Gaudí no l’entén com un afegit, sinó com una part inseparable de l’arquitectura, sempre que neixi de la lògica constructiva i d’una necessitat expressiva.
Actualment, algunes obres d’estudis catalans s’han etiquetat com a “barroc constructiu”. Però a partir de quin moment hauríem de començar a parlar de “rococó constructiu”? No us vull marejar amb disquisicions pseudointel·lectuals.
Acabo amb una idea que em persegueix i alhora em turmenta. Al despatx, quan projectem, ens obliguem a trobar algunes idees (dues, potser tres) que ens engresquin, sempre que millorin allò estàndard i convencional: un sistema constructiu diferent, una distribució fora del normal, un detall especial. Alhora, som conscients de les limitacions econòmiques dels promotors i que aquestes idees no haurien d’incrementar el pressupost. En tot cas, el que cal és invertir més hores al despatx per fer-les viables.
Al dinar amb els col·legues, alguns defensaven que no n’hi havia prou amb dues o tres idees il·lusionants, que havien de ser totes aquelles que el projecte demanés. Vam acabar parlant del munt d’hores invertides en els projectes, però jo ja no escoltava. El meu cap havia tornat a Agua y jabón, al fragment on Riezu parla del cineasta Albert Serra i el defineix com un artista sense concessions: “L’artista està disposat a portar el seu art fins a les últimes conseqüències. No fa concessions. Si en fes, seria un artesà.”
Potser es tracta, simplement, de saber quan frenar. El dubte és si ho faig massa aviat.
