[Llorenç Vallribera, arquitecte i soci fundador de Vallribera Noray Arquitectes]
En aquesta vida tot s'acaba. També les col·laboracions regulars al suplement Cases d'aquest diari. Ara que sé que només em queden dos «telediaris», vull dir articles, se'm fa molt difícil triar tema. Després de dos anys d'escriure les meves dèries, vull acabar parlant de Sabadell, d'edificis macos, de projectes ben fets i d'una de les millors opcions que tenim per no empitjorar el planeta: aprofitar els edificis que ja tenim.
Sobretot si formen part del patrimoni que hem de conservar. Vull parlar-vos de Sallarès Deu, l'Artèxtil i el castell de Can Feu. Tres edificis en diferents estats de conservació, tres projectes en fases diverses i tres reptes il·lusionants.
Comencem per Sallarès Deu, que ja podem visitar, almenys en una primera fase. El conjunt industrial del barri de Gràcia, iniciat el 1920 amb les naus de Lluís Muncunill, ha començat una nova vida amb l'Escola de Restauració de Sabadell, inaugurada aquest any.
La rehabilitació de JAAS Arquitectes és un magnífic exemple d'intervenció en un edifici històric sense renunciar a fer bona arquitectura. Recupera l'organització original de naus paral·leles i patis interiors, eliminant construccions que havien desfigurat el conjunt. Els patis esdevenen espais de relació, de llum i de regulació climàtica.
Però el més interessant és com s'hi introdueix la nova arquitectura. Una estructura independent de fusta contralaminada allotja aules i serveis sense alterar substancialment les construccions originals. El sistema prefabricat i desmuntable facilita adaptar els espais a noves necessitats.
L'he triat perquè m'interessa aquesta manera de conservar el patrimoni on es respecta allò que té valor sense por d'incorporar-hi nova arquitectura. També m'agrada que deixi oberta la possibilitat de continuar transformant l'edifici. Els arquitectes hauríem de pensar més en com envelliran i es transformaran els edificis que projectem.
El segon projecte és l'Artèxtil, amb les obres tot just iniciades. La fàbrica, projectada el 1940 per Santiago Casulleras i construïda a partir del 1941, és un magnífic exemple de l'arquitectura industrial racionalista de Sabadell.
La seva gran nau, amb una coberta de dents de serra, ofereix un espai diàfan excepcional i ple de llum natural. El ritme de l'estructura metàl·lica i l'amplitud interior li donen bona part del valor arquitectònic.
- FOTOS | Així serà la futura escola d`infermeria de l`Artèxtil de Sabadell
- Cedida
El projecte de Tomàs Morató i Vivas Arquitectos, guanyador del concurs, transformarà la fàbrica en un campus per als estudis de Medicina i Infermeria vinculats al Parc Taulí. El que més vull destacar és que aquesta actuació va més enllà de la rehabilitació patrimonial. Reforçarà el paper del Taulí, hospital de referència per a més de 400.000 persones, i consolidarà Sabadell com a centre de formació, recerca i innovació en salut.
L'habilitat dels arquitectes fa que sembli fàcil encabir-hi un programa tan complex. El projecte preveu rebaixar el paviment de la nau per incorporar dues plantes d'aules sense modificar-ne el volum exterior. Es preservarà una gran àgora central des d'on es podran apreciar l'estructura i la coberta originals.
I, per acabar, el castell de Can Feu, un projecte que encara té el futur per escriure. L'aspecte actual prové de transformar una masia en un castell d'aires medievals. Josep Nicolau d'Olzina va encarregar la reforma a l'arquitecte August Font el 1881, però el projecte va quedar inacabat.
Després de dècades d'abandonament, l'edifici va passar a ser municipal el 2018. L'Associació Cultural Can Feu ha estat clau per mantenir viva la reivindicació de recuperar-lo. Aquest estiu han acabat les primeres obres de consolidació necessàries per frenar-ne el deteriorament. Però queda molt camí per recórrer. Cal rehabilitar el conjunt, decidir quins usos pot acollir i aconseguir que torni a formar part de la vida dels sabadellencs.
El castell estava envoltat de jardins romàntics i d'un bosc magnífic, un dels llocs de trobada més populars de la ciutat. S'hi celebraven festes, aplecs i representacions teatrals que avui ens costaria imaginar-hi. El patrimoni de Can Feu no és només el castell sinó també la memòria dels jardins i del paisatge que l'envoltaven.
Aquest patrimoni protagonitzarà l'exposició «Can Feu i el bosc magnífic», de l'1 de desembre al 7 de gener al Casal Pere Quart. Fotografies i documents històrics ens permetran descobrir com era aquell paisatge i quin paper havia tingut en la vida dels sabadellencs.
Per això, la recuperació de Can Feu no hauria de limitar-se a restaurar el castell. Tenim l'oportunitat de recuperar la relació entre l'edifici i els jardins, el paisatge i la ciutat. Aquesta mirada de conjunt hauria de quedar recollida en les bases d'un bon concurs d'arquitectura.
- Visita guiada al castell de Can Feu durant la Festa Major del barri, el setembre passat
- Víctor Castillo
Tres edificis i tres moments diferents d'un mateix procés. Una rehabilitació de la qual ja podem gaudir, una altra que comença a prendre forma i un patrimoni que encara espera un projecte capaç de tornar-li la vida. M'il·lusiona que ens permetin imaginar una ciutat millor sense haver de començar de zero. Recuperar el que ja tenim és una oportunitat magnífica per continuar fent bona arquitectura.
I a Sabadell, malgrat el patrimoni que hem deixat perdre, encara tenim molta feina per fer. Ho explicarà millor el pròxim articulista?
