[Llorenç Vallribera, arquitecte i soci fundador de Vallribera Noray Arquitectes]
Barcelona ha acollit, entre finals de juny i principis de juliol, el Congrés Mundial d’Arquitectura de la UIA. Es tracta d’una de les cites més rellevants del sector a escala global i ha tornat a la ciutat trenta anys després de la mítica edició de 1996.
Així que, tot i ser un esdeveniment que corre el risc de convertir-se en una trobada tancada «d’arquitectes per a arquitectes», tinc ganes d’explicar-vos per què crec que ha estat un encert. Per fer-ho, primer cal fer neteja. Eliminarem els arquitectes fent-se fotos amb altres arquitectes, els reels d’Instagram de companys explicant que hi són o que hi aniran, i el soroll d’aquest món endogàmic on massa vegades val més la foto que l’ofici.
Per als lectors que no sou arquitectes, us asseguro que el que s’hi ha jugat aquests dies ens afecta a tots. Sabem que només el temps donarà perspectiva per valorar l’impacte real de la trobada, però ens hi arriscarem. El congrés del 2026 ha estat un èxit perquè ha decidit tocar de peus a terra i entendre que l’arquitectura és un acte de responsabilitat cap al planeta. Però, quina activitat humana no té aquesta mateixa responsabilitat?
Tots els qui hem passat per les aules d’arquitectura hem estudiat els precedents pioners d’aquesta trobada. El CIAM de 1928, per exemple, va ser l’esdeveniment on el grup d’arquitectes liderat per Le Corbusier, Hélène de Mandrot i Sigfried Giedion va crear el laboratori d’idees per trencar amb l’academicisme del segle XIX i fundar el Moviment Modern.
Més endavant, la UIA (Unió Internacional d’Arquitectes) va fixar que es faria cada tres anys per digerir els canvis del món, madurar debats teòrics i coordinar la complexa maquinària d’una candidatura urbana internacional. En resum, el congrés és una mena d’«Olimpíades de l’arquitectura».
Però l’exercici realment valuós per mesurar la magnitud del que ha passat a Barcelona és mirar enrere i veure què es deia fa trenta anys al mateix congrés i a la mateixa ciutat.
D’aquella edició de 1996, tal com assenyalava fa poc Albert Nogueras a Núvol, el crític Philip Ursprung destacava que havia representat un moment determinant donant peu al fenomen dels Star Architects. I afegia que el congrés d’enguany constituïa un nou punt d’inflexió dins de l’arquitectura global. Un punt d’inflexió difícil encara de definir, però que determinarà, finalment, quina és l’arquitectura del segle XXI.
- Interior de l`edifici de les Tres Xemeneies, durant el congrés
- LL. V.
Analitzar el Congrés Mundial d’Arquitectura de Barcelona és posar un mirall davant del paper de la nostra professió en la societat. La distància entre el congrés del 1996 i el del 2026 representa un canvi de paradigma civilitzatori. Si fa trenta anys Barcelona va exercir de capital mundial celebrant la capacitat de l’arquitectura per transformar la ciutat des de la forma, el disseny i l’espectacle, avui la mateixa ciutat ha estat el tauler on la professió ha entès una certesa inapel·lable: el planeta no negocia.
D’aquest bany de realitat en neix el llibre manifest del congrés, «Becoming. Architectures for a planet in transition» (traduït com a «Devenir. Arquitectures per a un planeta en transició»), i el document que en sintetitza el compromís: la Declaració de Barcelona 2026.
Us deixo amb el text íntegre de la declaració, i amb l’optimisme ingenu però indispensable que d’aquí a trenta anys s’expliqui que la Declaració de Barcelona del 2026 va ser l’acte fundacional d’una arquitectura no extractiva i menys antropocèntrica. Ja trobarem el nom del moviment.
Declaració de Barcelona 2026
El planeta no negocia. El col·lapse climàtic, la guerra, el desplaçament i una acceleració tecnològica que supera la professió no són temes per a un congrés. Són les condicions dins les quals treballa l’arquitectura ara. Cada decisió de forma deixa un rastre mesurable. Un material ja és una xifra de carboni. Una tipologia d’habitatge ja és una estadística de qui sobreviu a la pròxima onada de calor. Una petjada ja és territori pres a una altra espècie, o deixat per a ella. El que segueix són sis declaracions —no observacions, no reflexions—. Posicions. Les signem com a professió que ha decidit deixar de descriure la crisi i començar a respondre-hi.
I. TEMPS - Sobre el Devenir
El futur no s’ajorna. Arriba tard. És l’únic terreny honest que queda per construir. Cada acte de construcció ha de fer servir tots dos: la tecnologia i el coneixement tradicional de manera intel·ligent.
II. MATÈRIA - Contra la Tabula Rasa
Declarem que allò que ja existeix és el primer material. Cada acte de construcció ha de retre comptes en el cost global.
III. VIDA - Més enllà de l’Humà
Declarem que ja no podem ser antropocèntrics; no som els únics habitants del planeta.
IV. JUSTÍCIA - L’Habitatge i el Comú
Declarem l’habitatge un dret, no un retorn de la inversió. Aquest dret no és negociable.
V. ESCALA - Actes Locals, Conseqüències Planetàries
Declarem que cada acte de construir porta conseqüències més enllà dels seus propis murs. Els actes locals tenen, també, conseqüències planetàries.
VI. SIGNIFICAT - Més enllà del Necessari
Declarem que la qualitat i la bellesa no són privilegis, sinó el que la professió deu a tothom.
La història no preguntarà què vam redactar a Barcelona. Preguntarà què vam construir a causa d’això.
