[Llorenç Vallribera, arquitecte i soci de Vallribera Noray Arquitectes]
La setmana passada es van celebrar eleccions al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Ha guanyat una nova candidatura i hi haurà canvi de degana. A la delegació del Vallès, en canvi, continuarà el mateix delegat.
No pretenc convertir aquest article en una versió reduïda de les mítiques nits electorals de TV3. No hi haurà gràfics, ni percentatges a peu de pantalla, ni connexions en directe des de la delegació del Vallès.
Tampoc vull posar l’atenció en els resultats, sinó en la participació, que ha estat d’un 33%. Això significa que dos de cada tres arquitectes no han votat. D’entrada sembla una xifra molt baixa, sobretot si tenim en compte que la majoria d’arquitectes no podem exercir la professió sense estar col·legiats. Però quan es compara amb altres col·legis professionals, com el de metges o el d’advocats, s’observa que els percentatges són força similars.
Per això m’agradaria plantejar una altra pregunta. Per què tants arquitectes sentim el nostre col·legi tan lluny? Què esperem realment del COAC i què hauria de fer perquè ens hi sentíssim més representats?
Aprofito aquest espai per escriure la meva particular carta als Reis per a un col·legi d’arquitectes que em representi. Espero que les necessitats que exposaré siguin compartides per més companys i, per als lectors que no sou arquitectes, espero que aquestes línies us ajudin a entendre una mica millor quines preocupacions ocupen avui el nostre dia a dia.
Començaré per allò que funciona, i funciona molt bé. Gràcies a AUS (Agrupació Arquitectura i Sostenibilitat), molts arquitectes hem pogut avançar en la transformació de l’arquitectura des de la sostenibilitat i la responsabilitat social. Iniciatives com Descarbonitzant l’Arquitectura o les jornades tècniques han contribuït a elevar el nivell del debat professional i a posar sobre la taula alguns dels grans reptes del sector.
Estic convençut que els companys especialitzats en patrimoni, urbanisme, administració pública, peritatges, arquitectes joves o sèniors farien una valoració igualment positiva de les seves agrupacions. Les agrupacions són, probablement, un dels millors exemples de com el coneixement compartit pot fer avançar la professió.
En segon lloc parlaré de l’Oficina de Consultes Tècniques, l’OCT. Per mi és un dels pilars del COAC, però també un dels espais amb més marge de millora. Quan un arquitecte té un dubte constructiu o normatiu, és el primer lloc on mira de trobar una resposta. Justament perquè la considero tan important, hauríem de disposar de més eines per resoldre consultes de manera ràpida i actualitzada.
Arribats aquí apareix el meu principal desig: que el COAC lideri la batalla contra la burocràcia que ens envolta a l’hora d’exercir la professió. M’agradaria veure un Col·legi més combatiu. Una institució que liderés la detecció de contradiccions normatives i defensés una simplificació real dels procediments. No vull rebaixar les exigències, construir bé és complex. El problema real no és la complexitat sinó la contradicció.
La construcció està sotmesa a regulacions estatals, autonòmiques i municipals que sovint se superposen. Cada any dediquem més esforços a interpretar criteris, justificar decisions i resoldre conflictes entre administracions. Fins i tot tenim normes que han quedat desfasades o que entren en conflicte amb allò que avui considerem bones pràctiques de la construcció.
M’agradaria que el COAC es convertís en la veu que identifica aquests problemes, els documenta i els posa sobre la taula davant les administracions. El problema no és ‘fer paperassa’, sinó disposar d’unes regles més coherents que beneficiïn tothom: els professionals, els promotors, les empreses constructores i, sobretot, els ciutadans que volen construir o rehabilitar casa seva.
Yuval Harari explica a Nexus que les institucions neixen per resoldre problemes de coordinació. El risc apareix quan els procediments es converteixen en una finalitat en si mateixa i ens fan perdre de vista el problema que pretenien solucionar. Qui no ha estat mai víctima d’un Godzilla burocràtic?
El COAC no podrà eliminar-lo del tot, però ens ha d’ajudar a mantenir-lo a ratlla. Si lidera aquesta batalla, potser d’aquí quatre anys més arquitectes sentirem que el Col·legi és una mica més nostre.
