Des de finals del 2022 és la presidenta del Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), institució en què va vincular-se l’any 2014. Tània Nadal és sabadellenca d’adopció, nascuda a Mèxic en el si d’una família mallorquina dedicada a la medicina i a la investigació. S’ha format a les universitats americanes d’Haverford College i Harvard, i a ESADE.
En el seu vessant professional ha passat per diverses companyies, i en l’actualitat és gerent de la Clínica Mi Tres Torres. Al llarg de la seva trajectòria, sempre ha estat vinculada a diverses fundacions, perquè, segons defensa, “sempre he cregut que s’ha de tornar el que reps, malgrat que rebi molt més del que dono. M’omple moltíssim”.
Remuntem-nos a l’any 2014. Jo coneixia a l’aleshores president del Consell Social de la UAB, el Gabriel Masfurroll, a través de l’ONG amb qui cooperàvem. Va demanar-me que estigués al seu costat, i em va convèncer. Només li vaig dir que no m’interessava gens entrar per fiscalitzar, i ell va dir que canviaríem les relacions entre el Consell i la UAB. Em va proposar a la Generalitat de Catalunya i em van nomenar com a representant del Govern.
Una vicepresidència i dues presidències de comissions –econòmica i societat-universitat– (2014-2022), abans d’agafar el relleu de Gabriel Masfurroll. Era el pas lògic, però no per això em va deixar de sorprendre. Mai he tingut aquest afany de ser a la primera línia, però a casa meva em van dir que era l’hora de tirar-me a la piscina. És un rol diferent, més institucional, però tinc la sort d’estar envoltada d’un gran equip que m’acompanya en aquesta aventura, en el que tenim moltes ganes d’ajudar i fer coses per la universitat.
Tot i ser un relleu continuista, quin és el segell de Tània Nadal, al capdavant del Consell Social de la UAB? Hem aconseguit capgirar la mala relació que hi havia entre el Consell i la UAB, i canviar l’enfocament. El fet de ser una sabadellenca adoptada fa que el territori cobri un pes especial. Les arrels de la universitat són a Barcelona, però som l’única universitat al Vallès, un territori superpotent de petites, mitjanes i grans empreses molt bones. Hem de treure profit d’aquesta ubicació, malgrat que anualment tinguem una despesa de cinc milions d’euros en el manteniment del campus, tenim un gran teixit empresarial al qual hem d’atraure i implicar per a una relació d’anada i de tornada.
I com es tradueix? Bàsicament, en dos vessants. La universitat té tres eixos centrals: docència, investigació i transferència. Sabem que la investigació va molt lligada a la transferència i queda un llarg camí perquè el treball d’alguns investigadors integrin el què necessita la societat i alhora les empreses. Volem que hi hagi més comunicació entre el teixit empresarial i la part d’investigació i transferència. S’estan fent coses molt potents i rellevants en ciberseguretat, intel·ligència artificial i sostenibilitat. Els empresaris del territori han de conèixer i veure la universitat com un recurs més a l’hora de treballar.
I en l’àmbit de la docència? Els graus de 4 anys han de ser rellevants, actuals, per fer front a les necessitats del teixit empresarial. El model d’educació està canviant. És important una comunicació fluida per saber quina formació els hi fa falta als seus treballadors per poder fer un salt qualitatiu, i en aquest sentit estem treballant molt amb la Cambra de Comerç de Sabadell. Així mateix, amb la finestreta única, per resoldre aquest neguit, aquest problema i poder redirigir-los als departaments i als grups de recerca. Hem de ser una universitat prou àgil.
Un dels principals maldecaps de les empreses és trobar oficials. Estic totalment d’acord. Amb el rector de la universitat –Javier Lafuente– n’hem parlat. I és un repte. Hem d’impulsar-ho, perquè estem fent poca cosa en formació professional, que és a través de la Fundació de la universitat. Hem d’intentar trobar aquest encaix, en el que es faci formació professional, també a la universitat, i que després tinguin la possibilitat de cursar un grau.
I davant la fuga de talent? És un gran problema del país. Es diu per tot arreu que falten metges, però formem metges de sobres i marxen. Això passa a tots els àmbits. Que marxi la gent és positiu, almenys des del meu punt de vista, que és el que vaig fer jo. S’aprèn moltíssim. Hem d’aconseguir que tornin, que es formin 2-4 anys i els bons tornin. La qualitat de vida d’aquí és molt bona, però guanyes molts més diners a fora. S’ha d’invertir en la gent, que vagi aprenent, malgrat que els empresaris puguin pensar que després de formar-los acabin marxant. Però si no se’ls forma, també. Com a societat hem de canviar el xip de les hores que fem. Aquí és una bogeria. Es fan moltes hores i no som més eficients, no aconseguim més resultats.
Menys hores però alts índexs d’absentisme i baixa productivitat. Com s’encaixa? L’absentisme és el càncer de la nostra societat. És horrorós l’índex, està disparat i no para de créixer. Si no hi ha canvis en les polítiques socials serà molt difícil revertir aquesta problemàtica. No pot ser que surti més a compte quedar-se a casa que anar a la feina, i com a país hem de canviar el xip. També s’ha de conscienciar el treballador; si un treballador demana cinc dies perquè han d’operar al sogre, que no veu en cinc anys, els diners que costa l’absentisme es deixen de destinar per una causa que sí que és justificada i té tot el sentit. És important un ús just dels drets.
A part de revisar les polítiques socials, quins deures li posa a l’administració? Necessitem més inversió. A Espanya ja és baixa, però a Catalunya encara ho és més, malgrat que estiguem al capdamunt dels rànquings d’universitats. El que tenim és misèria, comparat amb el que fem. El futur passa per l’educació. En principi, l’administració havia adquirit el compromís d’arribar a l’1% del PIB en inversió en educació, però avui dia encara no tenim els pressupostos d’enguany. Gestionar així és molt complicat, i sense una previsió a mitjà i llarg termini, també.
Relacionat amb aquest aspecte, mesos enrere parlava que la manca d’inversió dificultava la implementació de metodologies a les aules? Hem de canviar el model educatiu des de l’arrel. Si no canviem la manera d’estudiar i ensenyar hi perdem. Abans parlàvem de l’absentisme a les empreses, però a les aules és important. Si no troben valor a les classes, com a institució d’educació ens hem de mirar el melic, què fem malament i què hem de canviar. Hem de recolzar-nos amb les noves tecnologies, perquè en alguns casos s’ensenya de la mateixa manera que fa 50 anys. Si no donem valor afegit a les classes presencials, d’una manera o una altra perds la raó de ser.
Quins projectes estratègics hi ha sobre la taula del Consell Social de la UAB? En tenim diversos, alguns més verds que altres. Estem treballant per ampliar el campus aquí a Sabadell, que és un projecte que em fa especial il·lusió, amb marcat eix de salut. Esperem que en un termini de 2-3 anys ja tinguem una de les dues enllestides.
La sorprèn que la UAB no estigui a la taula del Hub Aeronàutic? Estem fent reunions molt específiques, amb els vicepresidents Ramon Alberich i Alícia Bosch, que coneixen bé el teixit empresarial de Sabadell, per treballar la potencialitat que podria tenir la universitat. A vegades és difícil perquè cadascú té el seu full de ruta. Volem que ens vegin com un partner potencial, que aquest és el primer pas, perquè de moment no se’ns té en compte. Nosaltres podem afegir molt valor, en un pol molt potent com és l’Aeroport de Sabadell.
