Gràcies a la lluita veïnal som on som

[Editorial, 8 d'octubre de 2024] Sabadell és una ciutat feta a si mateixa. La ciutat va experimentar un gran creixement de població el segle XX, i va passar de ser una població industrial mitjana a una gran ciutat a causa de la immigració, vinguda de diferents punts de la geografia espanyola les dècades del 1950 i del 1970. Aquesta explosió demogràfica va suposar un gran repte al tardofranquisme i especialment els primers anys de democràcia, quan els governs d’Antoni Farrés van haver de donar una solució a la manca de serveis essencials i d’accessibilitat a molts d’aquests barris construïts amb les mans de les classes treballadores. Entre tots els problemes amb què havien de conviure barris com Can Puiggener, Torre-romeu, Can Oriac i la Creu de Barberà, era tan essencial com disposar d’un carrer asfaltat i els efectes que això comportava sobre el transport públic. Hi va haver línies d’autobús que trepitjaven el fang per arribar al barri, mentre que hi havia altres zones de Sabadell incomunicades. Va ser gràcies als moviments veïnals que es va aconseguir connectar la ciutat i eliminar diferències que eren inexplicables. Qui més i qui menys ha vist la pel·lícula El 47 sobre l’arribada de l’autobús urbà a Torre Baró. Doncs bé, Manuel Vital, l’activista veïnal que el va encapçalar, també va existir a Sabadell. Avui recordem Francisco Zafra i Teodoro Montero a Can Puiggener i José Luis Rodríguez de Torre-romeu, entre molts altres, a qui reconeixem el seu paper transcendental i transformador per aconseguir uns barris dignes i una ciutat millor.