Genís Garcia: el futbolista que estimava estudiar i ara fa de mestre

Els cognoms Garcia Junyent s’associen, gairebé de manera inevitable, al món del futbol. El Genís és el germà mitjà, entre l’Òscar i el Roger, i tots tres han estat futbolistes. El seu cas és potser el més atípic: no ha tastat l’elit com els seus germans, però assegura gaudir de tot el que li ha ofert la vida. L’ensenyament és la seva gran passió i ara exerceix de tutor de sisè de primària a l’escola Bertran de la nostra ciutat, on el seu pare Antoni havia fet de mestre i director pedagògic. Per arribar fins aquí, el Genís ha hagut de fer molts sacrificis. Compaginar futbol i estudis no era senzill. “Sempre dic que el meu escriptori era el vagó d’un tren i el metro o el seient d’un autocar o un avió”, explica. Els companys li deien, de broma l’estudiant. Ell aprofitava qualsevol moment “perquè estimava estudiar, era el que em feia més feliç”. Va fer la carrera de Magisteri a la UB i, coincidint amb el seu fitxatge pel Centre d’Esports, va començar a fer classes d’anglès a l’escola Bertran. El futbol, per a ell, ha estat com un element més entre altres activitats. “Potser mai vaig tenir l’ambició per arribar a l’elit com els meus germans, però tampoc he sentit enveja. He deixat que la vida em portés on m’havia de portar”. Recorda, això sí, les hores jugant al pati de casa, al barri de la Creu Alta, amb els seus germans. Tots tres van passar pel Mercantil i després van fitxar pel Barça. Només una vegada van arribar a coincidir en el primer equip tots tres, en una final de la Copa Catalunya contra l’Europa. Després ell va agafar un altre camí i va vestir la samarreta arlequinada durant vuit temporades. “Vaig viure etapes molt bones i altres de més fosques, però jugar a l’equip de la ciutat és una satisfacció molt gran”, diu. La saga futbolística podria tenir continuïtat amb els seus fills, el Jan i el Pau. Un juga al Sabadell i l’altre és juvenil de la Damm després de passar pel Barça. “Jo sempre els dic el mateix: amb passió, il·lusió i esforç es poden aconseguir moltes coses”, expressa. El teatre també ha estat una de les seves aficions. Sent un marrec anava al Teatre Sant Vicenç a veure les obres que dirigia el seu pare. Després, ell també va participar en obres com Els Pastorets, Oliver, el noi de l’orfenat i altres. Ara, el seu teatre és l’escola Bertran i continua fent esport com a runner. “Mai hauria pensat que ho faria perquè jo odiava córrer a les pretemporades”. L’hi ha portat la vida.