Un moment de l'entrevista a Josep Romaguera / Juanma Peláez[/caption]
En aquest nou context, Josep va créixer en un món que no li va ser fàcil. Amb l’esclat del conflicte, la família va haver de tornar a marxar. Aquest cop, a Rialp, al Pirineu. “El pare continuava treballant aquí i ens enviava els cèntims. A Sabadell no ens podíem quedar nosaltres” destaca Romaguera. Tot i les dificultats de l’època, en Josep recorda amb afecte la vida a Rialp, on jugava amb els nens del poble i ajudava a pasturar vaques. També, però, recorda la dura realitat de la guerra i les seves conseqüències, de la mateixa manera que l’impacte de la Segona Guerra Mundial.
Malgrat tots els desafiaments del moment, en Josep es va mantenir ferm i actiu en diversos esports i activitats. Jugava a futbol i, quan va tornar a Sabadell cap a mitjans dels quaranta, també dedicava molt temps al ciclisme. Aquest últim va destacar sobretot per la influència del seu pare, ja que sovint feien rutes pels voltants de Sabadell i Castellar. Aquesta dedicació va contribuir, no només a la seva salut física, sinó també a la seva passió per l’esport.
Una important educació
Romaguera també va tenir l'oportunitat d'estudiar a la Universitat de Cambridge. Aquesta experiència no només li va permetre també va enriquir la seva perspectiva sobre la vida i la cultura. La seva formació acadèmica ha estat un pilar fonamental que ha influït en la seva carrera professional. De fet, la seva educació va destacar en l’època, ja que no tothom hi tenia l’oportunitat. A més, el fet d’haver viatjat i haver-se establert en diferents països, li va permetre aprendre fins a set llengües. Un altre fet a destacar és que Romaguera també va aprendre a tocar el piano. És una cosa que, avui dia amb 93 anys, encara ho continua mantenint, fins i tot sense partitura. [caption id="attachment_334885" align="aligncenter" width="700"]
Romaguera, practicant una de les seves aficions: tocar el piano / Juanma Peláez[/caption]
Una vida dedicada a l’esport
Tot i que inicialment s’involucrava en el futbol i el ciclisme, no va trigar a descobrir la seva veritable vocació: l’atletisme. “Sovint anava a la zona del Taulí a córrer”, recorda Romaguera. Destaca que ell mateix s’individualitzava els entrenaments -sent pioner en l’època- i intentava sempre superar la seva pròpia marca. “Jo em feia el meu propi entrenament”, destaca. Malgrat els esforços, el Servei Militar Obligatori va frenar la seva carrera d’esportista, on a més va patir una greu lesió. Però això no el va aturar. Va ser l’any 1953, amb només 21 anys, quan es va convertir en el primer atleta internacional de Sabadell. Junt amb la Joventut Atlètica de Sabadell (JAS), va viatjar a Dortmund (Alemanya) per competir als Jocs Universitaris (actuals Universíades). Aquell mateix any, es va proclamar campió de Catalunya en la prova de 800 metres i va aconseguir la medalla de plata en 400 metres de tanques al Campionat d’Espanya. [caption id="attachment_334886" align="aligncenter" width="700"]
El sabadellenc té amb una rèplica de la torxa dels JJOO de Barcelona al 1992 / Juanma Peláez[/caption]
Romaguera destacava sobretot per la seva capacitat per competir en diverses disciplines. En les competicions entre clubs, era comú que participés en 400 metres, 800 metres i 400 metres de tanques en un mateix dia, cosa que demostrava la seva resistència. Tot i que reconeix que era un esforç considerable, Romaguera preferia aquesta dedicació a altres hàbits menys saludables.
Posteriorment, l’atleta va fitxar pel Futbol Club Barcelona, on va aconseguir també diversos èxits: Campió de Catalunya en 400 tanques (els anys 1956 i 1957) i campió d’Espanya (1956).
Tots aquests èxits van permetre que es classifiqués per a participar en els Jocs Olímpics de Melbourne (Austràlia), l’any 1956. Malgrat això Espanya va decidir no portar a cap esportista a aquestes Olimpiades. La decisió era merament política, en protesta per la invasió soviètica d’Hongria.
Aquest fet va ser bastant decebedor per a Romaguera, qui s’havia esforçat molt per arribar fins allà. Això, però, no el va parar. Va decidir marxar al Brasil, on va competir durant un parell de temporades. Allà, va competir amb el São Paulo FC i va guanyar la prova dels 800 metres al Campionat del Brasil de 1957. Malgrat aquests èxits, aviat va tornar a Europa, primer a Cambridge per estudiar i, després a Alemanya per a treballar.
