L'arquitecte del Sabadell 24/25. Va ser
l'escollit per la reconstrucció esportiva de la plantilla després del traumàtic descens a Segona Federació.
Lucas Viale afronta aquest repte majúscul amb la màxima il·lusió i sense por.
Per a ell també significa una gran oportunitat en un club que coneix -va jugar dues temporades- i sent amb el cor pels seus vincles familiars amb la ciutat. Hem volgut aprofundir en la forta personalitat de
Lucas Viale,
la seva trajectòria fins a arribar a Sabadell i les sensacions d'una temporada que només té un objectiu: el retorn a Primera Federació.
D'entrada, Lucas va néixer a Córdoba (Argentina). Se sent argentí? Encara que gairebé tota la meva vida he estat a Catalunya i ara mateix soc un sabadellenc d'adopció, sempre em sentiré argentí perquè és la sang que corre per les meves venes. Els meus pares van emigrar a Les Franqueses (Granollers) quan jo tenia cinc anys, per qüestions de feina.
Argentina també viu el futbol amb passió. Això es nota des de petit? A Córdoba ja jugava al carrer amb els meus dos germans. Jo soc extremadament passional, porto el futbol al límit. Només pensava en la pilota i xutar, contra una paret, en el parc amb els amics... Recordo que en el meu primer equip a Catalunya, el Bellavista-
Milan, van falsificar la meva fitxa perquè encara no tenia els
7 anys per poder jugar. El meu somni era el futbol i encara que sempre he tingut companys millors que jo, la meva capacitat de lluita i supervivència m'ha permès superar totes les adversitats. Amb
12 anys, fitxo pel FC Barcelona i després d'una temporada em fan fora. Qualsevol altre potser s'hauria enfonsat. En canvi, per a mi va ser una pedra al camí, vaig continuar lluitant, no podia parar.
Va haver-hi algun punt d'inflexió com a futbolista? Quan em fitxa el Mallorca sent cadet. Allà jugava el meu germà
Juan Manuel, al filial. Vaig aprendre moltíssim. No només del futbol sinó de la vida. Vaig ser feliç, però després de tres anys, decideixo tornar a Catalunya, trobo a faltar la meva família. Vaig jugar a la Damm i el meu primer any amateur va ser al Mataró de Jaume Creixell que va guanyar la Copa Federació. En la ronda autonòmica vam guanyar al Sabadell. Com a curiositat, mai he perdut amb els meus equips quan he visitat la Nova Creu Alta.
La seva trajectòria ha viscut molts equips. Alguna experiència especial? Moltes. A Osasuna vaig jugar al filial i entrenar al primer equip amb
Enrique Martín. El seu caràcter em va marcar moltíssim. També poder compartir vestidor amb jugadors com Walter
Pandiani o
Carlitos Vela. Potser on més he gaudit i rendit és a
L'Hospitalet. Vam formar una gran família. De fet, vaig tenir l'oportunitat de jugar amb el meu germà, fent parella de centrals. Ens dèiem de tot al camp, érem una bomba de rellotgeria. Vam pujar de Tercera a Segona B amb un gol meu a l'Almeria B. També vaig coincidir allà amb Quique Cárcel, qui ja compartia la feina de jugador i director esportiu. Ja es veia que triomfaria: l'
Hospi va disputar tres fases d'ascens a Segona A.
Acaba la carrera en actiu al Llagostera. Allò va ser la palanca cap als despatxos, oi? Allà vaig tornar a
disfrutar del futbol amb l'Oriol
Alsina i la Isabel. Penso que va ser el millor club per acabar la carrera i canviar el meu rol. Per complir el somni del futbol vaig abandonar els estudis de jove i va ser un error. Per sort, amb
25 anys vaig iniciar la carrera de Psicologia i em vaig treure la titulació d'entrenador. En aquell moment no sabia si acabaria en una banqueta o en un despatx. Finalment, vaig veure clar el camí en la direcció esportiva.
Exercint al Badalona Futur va fer un Màster... El primer any, jugant a Badalona, va ser complicat, però teníem una estructura. La passada temporada sí que va convertir-se en un Màster en tots els àmbits. Vam confeccionar una plantilla en
10 dies. No teníem camp per entrenar i després, per jugar. Un miracle tot plegat. Tot i això, l'equip és líder fins a la recta final del campionat. La marxa de l'entrenador Ferran Costa a l'Andorra ens va fer molt mal. Va ser un suïcidi. Jo no estava d'acord, però els clubs tenen una propietat i va donar el vistiplau. De totes maneres, una experiència molt enriquidora.
Li pot servir ara per aplicar-ho al Sabadell? La situació institucional és molt diferent, però també hi ha urgències després d'un descens... Puc confessar una cosa. En el meu cap tenia el possible projecte del Sabadell. No havia renovat
pel Badalona Futur i una de les possibilitats que m'apassionava era el Sabadell. Tot això abans que em truquessin.
Qui el va trucar? El president Pau
Morilla-
Giner. El mateix dia ens vam reunir i vam estar parlant moltes hores. Li faig saber que això va de persones, no de vendre un projecte. Jo necessito una connexió amb les persones. I vam connectar de pressa. Va haver-hi química, una mentalitat molt semblant. Ell té molt clar el que necessita el club i jo el que puc oferir. Tot començava per una reestructuració profunda.
No ha continuat ningú de la plantilla del descens amb l'excepció de Marru. Era la seva premissa? Sabia que no continuaria gairebé ningú. De fet, l'interès real per la meva part era nul, no me n'amago a dir-ho. Alguns jugadors tenien nivell, però no havien rendit bé i penso que s'havia acabat una etapa. No podíem continuar amb dinàmiques negatives, volia un canvi d'energia total, gent nova, amb noves il·lusions, noves expectatives. A més, quan a un futbolista li rebaixes el 40% del seu salari per continuar, només renovarà si no té altres ofertes. Jo no volia ser segon plat de ningú. Ara, necessitem jugadors que afrontin aquest projecte amb la màxima il·lusió.
Parlem d'un cas concret, el de David Astals. El president va explicar que s'havia fet una oferta superlativa. Impossible? Al David se li trasllada una proposta que es manté fins al dia que ell comunica que no continua. El pressupost va patir una reducció important pel descens i, tot i això, la proposta es manté. S'hauria convertit en el futbolista més important del projecte. Ell ha volgut aprofitar la seva bona temporada per continuar a la mateixa categoria i jo ho entenc perquè la carrera del futbolista és curta i han de pensar en els seus interessos.
Caure a la quarta categoria del futbol estatal afegeix molta pressió per tornar? La pressió la tindrem tots. El futbolista que cregui que això serà una bassa d'oli s'equivoca. També puc assegurar que a la categoria hi ha projectes amb més poder econòmic. És una realitat, mai una excusa. Nosaltres tindrem altres coses que ens donen fortalesa: una afició espectacular, un estadi de futbol professional, instal·lacions per entrenar, serveis mèdics... He buscat futbolistes que valorin el fet de jugar al Sabadell, que no vinguin per cobrar 200 euros més que en un altre equip. Alguns han vingut amb una oferta inferior.
La majora de fitxatges ja coneixen la categoria i els escenaris. Ningú s'espantarà el primer dia a Torrent... Aquesta primera jornada serà l'exemple perfecte de quan jo parlo de gaudir en el fang. Pel camp i el rival que ens trobarem. Volia un 70% de jugadors que ja coneguessin la categoria, el bot de la pilota en determinats camps...
Serà un hàndicap l'adaptació d'un equip nou? A mi les excuses no m'agraden. Podria dir que cal un període d'aclimatació i tindria raó, però no és cap excusa. Això és futbol i no s'oblida en un estiu. La pretemporada està per això. Per ser un bon equip, primer de tot cal formar una família. Això és la clau. Ser un equip no significa tenir els 22 millors futbolistes sinó saber competir, tenir els hàbits de màxim esforç, de companyonia... Que els jugadors de la banqueta tinguin la mateixa intensitat que el que està al camp.
Per què David Català? Vam fer un procés de selecció, amb diferents opcions i entrevistes. També un test psicomètric per conèixer els estils de personalitat. I ho vam tenir molt clar amb el David. Sense experiència a Segona Federació? Ell en té en un futbol de molt més nivell, fins i tot a Europa. Ha dirigit equips amb una massa social de 20.000 persones. No ha entrenat a Segona Federació, és cert, però ja ha vist 50 partits de la categoria. No serà cap hàndicap.
Quin ha estat el fitxatge més laboriós fins ara? El que més s'ha dilatat en el temps és el de
Rubén Martínez. Van passar sis setmanes entre la primera reunió i la signatura. Venia de jugar la lliga grega, davant grans rivals, i necessitava un procés. Era una situació de mastegar i tenir paciència. Penso que serà un futbolista determinant.
El gol sempre va car. S'ha lesionat Peque Polo i ara totes les mirades aniran cap a Javi Delgado, que ha arribat del Gimnàstica Torrelavega. Una aposta arriscada? Pot sonar estrany perquè ve de més lluny i un altre grup, però jo estic veient partits de Javi Delgado des del desembre passat. Era una de les opcions que volia pel Badalona Futur. I quan arribo al Sabadell, és la meva primera opció. Ve d'una dinàmica molt positiva: va marcar 15 gols la temporada passada i només un de penal. Tot això en un equip que no generava gran quantitat d'ocasions i que va salvar-se en l'última jornada. Això vol dir que tenia un gran pes específic. Només el va superar Unai Ropero, a Segona Federació, que ha fitxat per l'Eldense. A més, es tracta d'un davanter amb altres registres. Si no està encertat de cara a gol, pot aportar associació, assistències, espais als companys i té qualitat. Només una dada més: és el davanter que més va rematar la temporada passada a Segona Federació.
Acaba d'arribar el brasiler Arthur Bonaldo per potenciar el mig del camp, la línia que semblava més fluixa d'efectius. Només teníem a Sergio Cortés i Urri a més dels joves que poden aportar moltíssima aquesta temporada. El mercat va com jo volia que anés. Ens agradaria tenir tancada la plantilla, però a vegades cal esperar una mica perquè es produïxen situacions de mercat final que poden ser més favorables.
Com serà Lucas Viale a partir de l'1 de setembre? Intervencionista? Estic per ajudar. M'agrada estar en el dia a dia del cos tècnic. Entenc la professió de director esportiu com una cosa global: gestió de l'equip i a partir de l'1 de setembre, ja tindré clares les deficiències de l'equip i em tocarà treballar per millorar en el mercat d'hivern. No existeix la perfecció.
Seria un fracàs no pujar? Fracàs seria no donar-ho tot, no deixar-se la vida al camp. La clau és la manera i el com. Això es definirà a final de lliga.
Davant el Nàstic ja va començar-se a notar la bona connexió amb la graderia, el famós 'Ara més que mai'. També serà un factor fonamental, no? Penso que l'afició ha girat full, ha deixat Lugo enrere i ara s'ha centrat a donar suport a un nou projecte. Això, com ja he dit, va d'una família. El més fàcil és ser del Barça o el Madrid; ser del Sabadell és especial i jo ho puc dir en primera persona pel meu lligam familiar. Mai es deixa sol. Quan un pare necessita ajuda, la família s'entrega. Aquí, igual. Necessitem aquesta connexió equip-afició.
Una sortida dolorosa i un fort lligam familiar
Exjugador arlequinat durant dues temporades.
Lucas Viale va arribar en la temporada 15/16, després de perdre la Segona A. I de manera curiosa: "quan estava al Sant Andreu, el tècnic
Miguel Alvarez em va demanar jugar un partit clau sense estar del tot recuperat d'una lesió al bessó. Vaig fer-ho per l'equip i vaig recaure. Li vaig dir que en el futur es recordés de mi i quan va firmar pel Sabadell va complir i em va trucar. És un gran entrenador i ho va demostrar aquella temporada, en una situació institucional molt difícil i un equip molt jove. Aquella plantilla, amb Pol
Roigé,
Agus Medina, Manel,
Yeray, tenia els fonaments per aspirar a un play-off en el futur", explica.
La situació econòmica va impedir-ho i
Lucas va continuar en 16/17, assolint la permanència en la penúltima jornada. El pitjor arribaria al final de temporada: "Tenia la renovació pactada amb Toni Hernández, però amb el canvi de propietat, alguns jugadors vam quedar fora. Vaig marxar molt dolgut per la falta de comunicació. Jo visc a Sabadell i no costava res explicar-me els motius, cara a cara, com jo he fet ara amb els jugadors de l'any passat".
Dotze anys a Sabadell
En aquell moment ja havia fet arrels a Sabadell. Suma dotze anys residint a la nostra ciutat. La seva parella és la Marta, filla de l'expresident del Centre d'Esports i actual president de la Federació Catalana de futbol, Joan
Soteras. "El considero el meu segon pare", diu de manera rotunda el
Lucas.
És normal parlar de futbol quan s'ajunten. "Ell també s'estima moltíssim aquest club, el porta al cor. Ho va demostrar agafant la presidència en moments molt complicats, a Tercera Divisió, i va assolir dos ascensos, l'últim al futbol professional". També destaca d'ell, "la seva gran capacitat de resistència davant les adversitats i els atacs que ha rebut. A vegades m'han utilitzat a mi per fer-li mal a ell, però som molt lluitadors tots dos", avisa.
