Miquel Olmo, extècnic de Terrassa i Sabadell: "Sempre ho diré, m'estimo moltíssim el Centre d'Esports"

El derbi torna a la Nova Creu Alta 14 anys després. L’últim, disputat el 24 de gener del 2010, tenia una circumstància curiosa i poc habitual: a les banquetes s’asseien un sabadellenc, David Almazán, Pirri, i un egarenc, Miquel Olmo. Aquest últim es convertiria, tres anys després, en el tècnic del Centre d’Esports a Segona Divisió A fregant un play-off d’ascens a Primera. Com recordes el derbi de fa 14 anys? Eren moments difícils pel Terrassa, oi? Em va tocar viure, com a entrenador i director esportiu, una de les etapes més complicades de la seva història recent. I com a terrassenc i exjugador del Futbol base encara et dol més. Hi havia un buit de poder absolut al club i la situació econòmica era caòtica. Els jugadors feia mesos que no cobraven, van tancar-se als vestidors... Fins i tot els jugadors estrangers es reunien a casa d’un per sopar arròs perquè no tenien diners per menjar. Un grup de persones, la major part de la ciutat, vam decidir tirar endavant de la millor manera possible. El Terrassa va presentar-se a la Nova Creu Alta gairebé amb juvenils. Era el mes de gener i en el mercat d’hivern s’havia produït una desbandada total de l’anterior plantilla. Recordo que em vaig reunir amb el meu staff, en el qual hi havia l’amic Celes, que ens va deixar durant la pandèmia, o Siscu Priego –exjugador arlequinat també– i els dic: ‘Contra el Sabadell jugaran nanos que després d’aquesta temporada no en sabrem res més d’ells perquè no tenen nivell suficient’. Aquesta era la crua realitat. La majoria va fer el salt del juvenil de la Unió Jabac-Terrassa en aquella època. Un dels pocs coneguts de la plantilla que quedava era Óscar Sierra o el porter Miguel Ángel. Malgrat tot, van oferir una digna rèplica i fins i tot l’afició arlequinada va marxar decebuda amb el seu equip. Sí, vam perdre només per 2-0, però penso, sincerament, que els jugadors del Sabadell, que eren insultantment superiors, no van voler fer sang amb la nostra situació. El resultat hauria pogut ser d’escàndol. En qualsevol altra circumstància, en un derbi de tu a tu, segur que vas a mort i vols golejar al rival. Allò no va ser un derbi normal. En aquell moment, poc et podies pensar que acabaries dirigint el Sabadell al futbol professional... El dia del derbi no m’ho podia imaginar, és cert, però no pel fet de ser egarenc. Aquest sentiment mai l’he sentit. De fet, ho diré sempre: el Centre d’Esports me l’estimo moltíssim perquè enlloc m’han tractat tan bé com aquí, sobretot l’afició i l’entorn. Arribes en la 12/13 com a segon de Salamero i et converteixes en el seu relleu després de la destitució. Com ho vas viure? D’entrada, vull dir que Salamero és una de les persones més brillants que m’he trobat en el món del futbol. Ell va patir una situació personal molt difícil que el va afectar i els resultats no acompanyaven. Si no fos per a ell, mai hauria entrenat el Sabadell. De fet, quan és destituït, jo tenia decidit marxar, però ens va reunir per demanar-nos, a tot l’staff, que continuéssim al club perquè teníem uns contractes i unes famílies. Una gran lliçó. De totes maneres, el club parla d’un entrenador interí. Contra Mirandés i Barça B va ser el teu examen més difícil? Com a anècdota, recordo que en la roda de premsa que va fer el portaveu del club, el vicepresident Ignasi Lúquez, va repetir fins a vint vegades la paraula interí. Jo li vaig comentar que ho tenia assumit, però potser no calia dir-ho tantes vegades perquè el jugador percep que allò és transitori i pot perjudicar. Guanyem el Mirandés, perdem al Mini donant una bona imatge i continuo. En els cinc primers partits, en guanyem quatre. Recordo especialment el 0-3 de Tenerife perquè mai havia guanyat el Sabadell allà. De lluitar per la permanència el Sabadell es troba en la pomada del playoff d’ascens a Primera. Va ser un somni o ho veies possible? T’ho diré molt clarament: si guanyem en la penúltima jornada al camp del Castilla, el Sabadell hauria jugat el play-off i hauria pujat a Primera Divisió. Per què ho dic així? Érem el clàssic equip que ve de sota, en dinàmica positiva, i estic convençut de l’ascens. De totes maneres, la Nova Creu Alta gairebé es va omplir contra el Recreativo i el record és espectacular. Potser no t’esperaves la destitució de la següent temporada tan aviat... Penso que m’havia guanyat un crèdit, però el director esportiu, José Antonio Gordillo, no ho va veure igual. Havíem perdut jugadors claus com Aníbal (Cruz Azul) o els lesionats Longás o Juanjo i li va molestar que digués obertament que teníem el segon pressupost més baix de la categoria. Ell volia il·lusionar a l’afició, però la realitat era ben diferent.

L'anècdota

En el derbi del 2010, el tècnic del Centre d'Esports, David Pirri, va fer una sorpresa molt especial a Miquel Olmo en la trobada prèvia per als mitjans de comunicació sobre la gespa de la Nova Creu Alta. Li va regalar dues samarretes signades i dedicades als seus dos fills de la seva etapa de jugador al Real Zaragoza a Primera Divisió.