El món del futbol sovint és molt desagraït amb els professionals que l’envolten i no tenen una relació directa amb el que passa dins el camp. És el cas dels membres de comunicació, protocol, finances o, com en el cas del protagonista d’avui, màrqueting. El Sergi Biamonti va ser director de màrqueting del CE Sabadell durant quatre temporades, però aquest estiu va ser acomiadat en les retallades derivades del descens. Una feina social i de patrocinadors espectacular en l'ombra que va quedar eclipsada pels desencisos esportius dels últims anys. Ara, uns mesos després del seu final al Centre d’Esports, fa balanç de l’etapa que va viure i ens explica alguns dels secrets que s’amaguen a les oficines de la Nova Creu Alta.
Què et trobes quan arribes al Sabadell?
Jo coneixia el Bruno de la universitat i, després de l'ascens, em diu que busquen gent per al departament de màrqueting i que parli amb l'Ana Navés, que era la responsable. Ens vam entendre força ràpid i en deu dies ja estava treballant al club. El primer que vaig fer va ser canviar l'estètica del camp que estava en blau marí, per posar-hi un blau més corporatiu. Quina era la teva tasca d'inici? Com era just després de l'ascens, tot el que mou LaLiga té una sèrie de requisits per adaptar el club al futbol professional. Llavors en gran part d'aquestes adaptacions jo agafo la primera responsabilitat. No és tant la meva feina, perquè no és de patrocinadors, però al final en el futbol professional la mateixa lliga és gairebé com un patrocinador i la funció era complir amb els diversos requisits de tota mena que posaven. D'inici era fer una mica de tot. Sí que també feia la feina del màrqueting més comercial, que s'adequava més al càrrec. Recordo, el primer patrocinador que vaig tancar que va ser William Hill, a la màniga. Com es va viure la situació esportiva i social d'aquella temporada tan estranya? El futbol sense aficionats és una merda. Sí que em va anar bé per adaptar-me perquè hi havia una part de la feina, la dels dies de partit, que no l'havia de fer. Però realment no tenia sentit jugar sense gent. Vam intentar fer iniciatives per entrar afició a la llotja, però LaLiga ens ho va tombar, segurament perquè algun club es va queixar, i altres iniciatives a la zona VIP de l'estadi o a l'Urpí perquè la gent pogués veure els partits. Esportivament, en la nostra feina sempre treballem amb aquesta incertesa de no saber com acabarà la temporada. El futbol és així. Sobretot a partir d'abril-maig quan ja pensàvem en campanya de socis o samarretes, canvia molt estar a Segona que a Primera Federació. Crec que es va fer bé de continuar apostant fins al final per l'Hidalgo perquè era la millor manera d'intentar-nos salvar. Un descens agònic en una temporada 'fantasma'. Com va anar aquell estiu? A nivell intern ens van dir que no hi hauria canvis perquè teníem l'ajuda del descens. Llavors en aquest sentit sí que vam poder treballar molt tranquils. Com va haver-hi molts canvis esportius, sí que vam voler aprofitar per acostar els socis i la ciutat als nous jugadors amb presentacions en llocs emblemàtics. Vam fer moltes iniciatives amb escoles, centres, entitats... per engrescar tothom. De fet, a mi m'ha passat de persones de Sabadell que han vingut a visitar la Nova Creu Alta i preguntar: 'ostres això està a la meva ciutat'. Ajuntar club i ciutat era el 'late motiv' amb una política de preus agressiva. El volum d'entrades va créixer molt amb el pas de les jornades, gràcies a la dinàmica de l'equip, amb el colofó del dia de l'Algesires. Amb això que comentaves, sense ser de Sabadell, com s'afronta aquesta batalla cap a un públic que majoritàriament dona l'esquena al club? Hem de saber que la ciutat és molt heterogènia. Hi ha públic de tota mena i gent de tots els equips, també hi ha un nucli que és molt del Sabadell. Jo sempre havia defensat a les reunions que teníem una base d'aficionats esporàdics molt sensible al preu. Per exemple, hi havia dies que posàvem les entrades a cinc euros i facturàvem molt més que en un dia normal. Llavors, penso que en aquest punt es podria haver espremut molt més des de l'inici, sense desvaloritzar el producte ni el carnet de soci. Aquell any també s'arriba al repte dels 5.000 arlequinats i es crea una base important que encara es manté. Sí que hi ha una base consolidada de socis, però la mitjana d'assistència gairebé mai arriba a aquest nombre de socis. Què passa aquí? Hi ha diversos factors. Molts que són socis i tota la família ho és, però després no van gairebé mai. També tot el futbol base té el seu carnet de soci i potser a l'estadi hi va el 10%, que són uns noranta infants de nou-cents. Amb això, més o menys ja surten els comptes. A zones com gol nord o tribuna, el nombre de socis i el d'assistència és molt més real i similar. En l'estiu del debut a Primera Federació també hi ha l'aposta per la Torre de l'Aigua com a segona equipació. Va ser un autèntic èxit. Era un disseny que estava fet, però no es volia arriscar. Amb LaLiga hi havia certa por que ens tiressin enrere l'equipació perquè no s'interpretés la torre com un símbol publicitari. Llavors va quedar al calaix. Jo vaig estar insistint molt per tenir el vistiplau perquè sabia que seria un èxit comercial. Un dels grans moments que vaig viure com a treballador del Sabadell és quan l'Aleix Coch la va ensenyar en la presentació i tothom es va quedar al·lucinat. Aquell any, esportivament, comença molt malament i s'acaba amb la decepció d'Algesires després d'una gran remuntada. Jo crec que després del descens es van fer massa canvis a la plantilla. S'aposta per l'Hidalgo, però dels seus soldats no queda ni un onze titular. En els que venen nous hi ha cert recel i no li acaben de comprar el discurs. Penso que s'hauria d'haver assegurat uns quants de la vella guàrdia per si anaven mal dades tenir aquesta seguretat de tenir un gruix que es trencarà la cara per tu. Amb Munitis es capgira la situació, però en l'últim partit contra l'Algesires la meitat de la plantilla surt mirant a terra. Estaven acollonits. L'equip es queda sense play-off i a l'estiu hi ha una transició important en tots els sentits. Un canvi de rumb i unes retallades molt significatives. Com es va viure aquella situació? Per la feina, a mi em van transmetre calma. Sí que marxa gent i n'entra de nova, però el més perjudicial va ser la segona vegada que parla el president, que és quan dona les notícies, que es malinterpreta una mica. Ell el que vol és que la gent de la ciutat es sumi al projecte, però s'interpreta de la manera contrària. Després d'això, nosaltres pensàvem que una renovació de Munitis hauria estat un cop sobre la taula a nivell de comunicació i màrqueting. Miguel de Hita tampoc no ho veu clar i li arriba una altra oferta i marxa... hi havia la sensació de no saber ben bé què passaria. Va ser un temps de molta incertesa.
Malgrat tot, finalment l'equip es salva amb algunes jornades de marge i es renova el Miki, però amb certs dubtes sobre la seva figura... era el projecte de Miki Lladó o de Jaume Milà?
Al final, amb tot el que va passar desgraciadament amb Gerard Escoda, el mentor que havia de tenir Milà per agafar rodatge no va ser l'esperat. Ell estava fent molt bona feina a la base i tenia molt sentit que continués estant tutelat per algú abans de tenir el poder de decisió total. Per respondre la pregunta, l'últim a renovar aquell estiu va ser el Miki...
Aquell estiu també hi ha la polèmica de les samarretes. Com va tot això? Per què es decideix apostar per una equipació tan transgressora?
És una samarreta que representa al Sabadell? Jo crec que no. Però per posar en context tot, nosaltres organitzem el concurs de samarretes per la segona equipació. Ens arriben molt bons dissenys i ens falta la primera. De les quatre finalistes, dues queden bastant per sobre de la resta i guanya la negre amb les ratlles blanca i blava en un costat. Jo internament treballo en els dissenys de la primera equipació i en proposa tres o quatre, però no acabava de convèncer a la propietat. Jo proposo adaptar el model de l'altra samarreta finalista per veure com queda. El resultat a mi no m'acaba de convèncer, però hi ha gent de la propietat que sí. Un cop es tira endavant, ja veiem que hi ha moltíssima controvèrsia i gent que no li agrada gens. Fins i tot s'arriba a parlar de llençar alguna edició especial per Nadal o fer alguna cosa, però, realment, jo soc dels que defensen que un cop has pres la decisió has d'anar fins al final amb ella. Es va arriscar i no va sortir bé.
Has dit que va decidir la propietat, però aquest estiu, amb les noves equipacions, Pau Morilla-Giner va dir que s'havia recuperat l'essència i va criticar durament l'anterior samarreta.
El moment que es va decidir l'equipació, el nivell d'implicació dels propietaris actuals era molt menor. Quan sí que hi ha hagut una sacsejada real i el Pau ha agafat les regnes del club ha estat aquest estiu. Ha decidit que vol fer les coses a la seva manera i estic d'acord amb el que diu que s'ha recuperat l'essència. Hi ha hagut èpoques en què faltava cert lideratge a nivell executiu i des del maig el Pau ha donat una passa endavant deixant les coses clares i quin és el rumb a seguir. Ell ho sent com un més de la grada i també es nota.
Esportivament, la temporada és nefasta. Es comença amb el Miki, que no arriba a estar en descens, i després s'aposta pel Gerard Bofill que els resultats no surten.
Va quedar una sensació a l'afició, amb la sanció llarga del Miki de la temporada anterior, que quan estava el Bofill a la banqueta es guanyava. Jo penso que el Miki hauria tingut més recorregut. Tot i això, va ser estrany apostar per un canvi d'entrenador i deixar un que ja estava a dins. Jo li tinc apreci al Bofill, que li cau un problema enorme a sobre, en aquell moment. Els jugadors no li compren el discurs i quan arriben Carlos Rosende i Oscar Cano ja es veu la diferència en tots els sentits. Ja veus que tenen un recorregut i una manera de fer les coses molt diferents. És una mica el mentor que havia faltat al Jaume Milà per créixer al ritme adequat. Més enllà d'això, hi havia certs elements en el vestidor que no estaven compromesos. Això fa que amb Cano es comenci bé, però acaba caient tot pel seu propi pes.
Quan l'equip viatjava a Lugo a l'última jornada, confiaves en la permanència?
Durant el dia ja tenia aquella sensació de dia important. Vaig venir a Sabadell a veure el partit amb els meus fills, però per dins no ho acabava de veure clar. Va haver-hi diversos partits d'aquests que els tens guanyats i els acabes empatant que els havia anat arrossegant i em recordaven molt a l'any de Segona. Va ser un moment molt dur. Era com si tota la ciutat s'hagués quedat en silenci.
Creus que hi havia massa elements de la plantilla pensant en altres coses?
Es diu que a l'autocar de tornada algú ja estava enviant mails...
Com a treballador, se sap que hi haurà canvis pel descens. T'imagines ser tu un dels damnificats?
Jo ho tenia bastant coll avall. Tinc molt bona relació amb el que era el director financer i sabíem que els números eren faves comptades. Vist el que ha passat després, potser sí que tenia cabuda. Tinc l'espineta que crec que no he acabat de ser tot el que podria haver estat. Sempre he volgut ser un jugador d'equip i en certs moments m'ha jugat en contra. En la meva sortida hi ha coses millorables, però no tinc res a retreure. Quan van tenir el vistiplau pressupostari, m'ho van comunicar. No em van allargar el patiment, per dir-ho així.
El teu llegat d'aquesta temporada és l'acord amb Kappa i les equipacions d'aquest any.
Hi havia un acord amb una altra marca, però el que ens estaven presentant no complia els mínims. Quan la propietat s'afarta, demano fer les gestions amb Kappa i en molt poc temps es tanca tot. Era la marca que més sentit tenia pel club.
Has seguit l'equip aquesta temporada?
Sí. M'agradaria anar al camp, però ara que no treballo, per un tema de conciliació familiar prefereixo estar amb la família o tinc altres plans.
Creus que hauria canviat molt si haguessis tingut més llibertat a l'hora de prendre decisions?
Hauria fet coses una mica diferents. Potser hauria estat més atrevit en algunes iniciatives, o a les xarxes. A vegades hem pecat de prudència. No sé si millor o pitjor. Sí que m'hauria agradat tenir més poder de decisió, i realment la sensació és que en aquest últim moment amb Kappa va ser el primer cop que he tingut total llibertat per fer i decidir. A vegades penso que m'han tallat les ales en molts aspectes i em queda aquesta espineta.
Per acabar, quin és el moment que més recordes de la teva etapa?
Un dels grans moments és el que t'explicava abans de la Torre de l'Aigua. També recordo un cop un noi que em va demanar si l'Emilio Bernad es podia fer una foto amb la seva mare malalta i sé que estarà agraït tota la vida... moment viscuts amb la Carmen i el Diego, amb la gent de les penyes, amb tots els companys que he tingut, n'hi ha molts. Quan em vaig acomiadar a X, molt aficionats em van agrair la feina. La veritat és que no em quedo amb res dolent d'aquesta etapa.
