El món del futbol sovint és molt desagraït amb els professionals que l’envolten i no tenen una relació directa amb el que passa dins el camp. És el cas dels membres de comunicació, protocol, finances o, com en el cas del protagonista d’avui, màrqueting. El Sergi Biamonti va ser director de màrqueting del CE Sabadell durant quatre temporades, però aquest estiu va ser acomiadat en les retallades derivades del descens. Una feina social i de patrocinadors espectacular en l'ombra que va quedar eclipsada pels desencisos esportius dels últims anys. Ara, uns mesos després del seu final al Centre d’Esports, fa balanç de l’etapa que va viure i ens explica alguns dels secrets que s’amaguen a les oficines de la Nova Creu Alta.
Què et trobes quan arribes al Sabadell?
Jo coneixia el Bruno de la universitat i, després de l'ascens, em diu que busquen gent per al departament de màrqueting i que parli amb l'Ana Navés, que era la responsable. Ens vam entendre força ràpid i en deu dies ja estava treballant al club. El primer que vaig fer va ser canviar l'estètica del camp que estava en blau marí, per posar-hi un blau més corporatiu. Quina era la teva tasca d'inici? Com era just després de l'ascens, tot el que mou LaLiga té una sèrie de requisits per adaptar el club al futbol professional. Llavors en gran part d'aquestes adaptacions jo agafo la primera responsabilitat. No és tant la meva feina, perquè no és de patrocinadors, però al final en el futbol professional la mateixa lliga és gairebé com un patrocinador i la funció era complir amb els diversos requisits de tota mena que posaven. D'inici era fer una mica de tot. Sí que també feia la feina del màrqueting més comercial, que s'adequava més al càrrec. Recordo, el primer patrocinador que vaig tancar que va ser William Hill, a la màniga. Com es va viure la situació esportiva i social d'aquella temporada tan estranya? El futbol sense aficionats és una merda. Sí que em va anar bé per adaptar-me perquè hi havia una part de la feina, la dels dies de partit, que no l'havia de fer. Però realment no tenia sentit jugar sense gent. Vam intentar fer iniciatives per entrar afició a la llotja, però LaLiga ens ho va tombar, segurament perquè algun club es va queixar, i altres iniciatives a la zona VIP de l'estadi o a l'Urpí perquè la gent pogués veure els partits. Esportivament, en la nostra feina sempre treballem amb aquesta incertesa de no saber com acabarà la temporada. El futbol és així. Sobretot a partir d'abril-maig quan ja pensàvem en campanya de socis o samarretes, canvia molt estar a Segona que a Primera Federació. Crec que es va fer bé de continuar apostant fins al final per l'Hidalgo perquè era la millor manera d'intentar-nos salvar. Un descens agònic en una temporada 'fantasma'. Com va anar aquell estiu? A nivell intern ens van dir que no hi hauria canvis perquè teníem l'ajuda del descens. Llavors en aquest sentit sí que vam poder treballar molt tranquils. Com va haver-hi molts canvis esportius, sí que vam voler aprofitar per acostar els socis i la ciutat als nous jugadors amb presentacions en llocs emblemàtics. Vam fer moltes iniciatives amb escoles, centres, entitats... per engrescar tothom. De fet, a mi m'ha passat de persones de Sabadell que han vingut a visitar la Nova Creu Alta i preguntar: 'ostres això està a la meva ciutat'. Ajuntar club i ciutat era el 'late motiv' amb una política de preus agressiva. El volum d'entrades va créixer molt amb el pas de les jornades, gràcies a la dinàmica de l'equip, amb el colofó del dia de l'Algesires. Amb això que comentaves, sense ser de Sabadell, com s'afronta aquesta batalla cap a un públic que majoritàriament dona l'esquena al club? Hem de saber que la ciutat és molt heterogènia. Hi ha públic de tota mena i gent de tots els equips, també hi ha un nucli que és molt del Sabadell. Jo sempre havia defensat a les reunions que teníem una base d'aficionats esporàdics molt sensible al preu. Per exemple, hi havia dies que posàvem les entrades a cinc euros i facturàvem molt més que en un dia normal. Llavors, penso que en aquest punt es podria haver espremut molt més des de l'inici, sense desvaloritzar el producte ni el carnet de soci. Aquell any també s'arriba al repte dels 5.000 arlequinats i es crea una base important que encara es manté. Sí que hi ha una base consolidada de socis, però la mitjana d'assistència gairebé mai arriba a aquest nombre de socis. Què passa aquí? Hi ha diversos factors. Molts que són socis i tota la família ho és, però després no van gairebé mai. També tot el futbol base té el seu carnet de soci i potser a l'estadi hi va el 10%, que són uns noranta infants de nou-cents. Amb això, més o menys ja surten els comptes. A zones com gol nord o tribuna, el nombre de socis i el d'assistència és molt més real i similar. En l'estiu del debut a Primera Federació també hi ha l'aposta per la Torre de l'Aigua com a segona equipació. Va ser un autèntic èxit. Era un disseny que estava fet, però no es volia arriscar. Amb LaLiga hi havia certa por que ens tiressin enrere l'equipació perquè no s'interpretés la torre com un símbol publicitari. Llavors va quedar al calaix. Jo vaig estar insistint molt per tenir el vistiplau perquè sabia que seria un èxit comercial. Un dels grans moments que vaig viure com a treballador del Sabadell és quan l'Aleix Coch la va ensenyar en la presentació i tothom es va quedar al·lucinat. Aquell any, esportivament, comença molt malament i s'acaba amb la decepció d'Algesires després d'una gran remuntada. Jo crec que després del descens es van fer massa canvis a la plantilla. S'aposta per l'Hidalgo, però dels seus soldats no queda ni un onze titular. En els que venen nous hi ha cert recel i no li acaben de comprar el discurs. Penso que s'hauria d'haver assegurat uns quants de la vella guàrdia per si anaven mal dades tenir aquesta seguretat de tenir un gruix que es trencarà la cara per tu. Amb Munitis es capgira la situació, però en l'últim partit contra l'Algesires la meitat de la plantilla surt mirant a terra. Estaven acollonits. L'equip es queda sense play-off i a l'estiu hi ha una transició important en tots els sentits. Un canvi de rumb i unes retallades molt significatives. Com es va viure aquella situació? Per la feina, a mi em van transmetre calma. Sí que marxa gent i n'entra de nova, però el més perjudicial va ser la segona vegada que parla el president, que és quan dona les notícies, que es malinterpreta una mica. Ell el que vol és que la gent de la ciutat es sumi al projecte, però s'interpreta de la manera contrària. Després d'això, nosaltres pensàvem que una renovació de Munitis hauria estat un cop sobre la taula a nivell de comunicació i màrqueting. Miguel de Hita tampoc no ho veu clar i li arriba una altra oferta i marxa... hi havia la sensació de no saber ben bé què passaria. Va ser un temps de molta incertesa.