En tot just dues setmanes es compliran catorze anys d'una d'aquelles dates que marcades en l'imaginari col·lectiu de l'afició arlequinada. El 28 de maig del 2011, el Centre d'Esports va aconseguir l'ascens a Segona Divisió en un camp per al record: Ipurua. Cap a bé o cap a malament, aquest diumenge l'estadi eibarrès tornarà a marcar una pàgina important en la història recent de l'entitat. Un dels integrants de la plantilla que va assolir la fita es troba encara al club, ara en un rol molt diferent. Agustín Fernández, qui va portar el braçalet de capità en el partit de l'ascens del Sabadell, és actualment el doctor de l'equip. "Si et soc totalment sincer, abans del sorteig, sense conèixer cap rival, em feia especial il·lusió que toqués l'Eibar. No per nivell futbolístic, sinó per l'antecedent i tot el que vam viure. Personalment, també estic més content perquè es jugui a Ipurua. És un camp molt especial. Propici", afirma.
El 'doc' tornarà a un escenari que recorda amb molta estima. Catorze anys després, reconeix que no sap si podrà contenir les emocions quan es produeixi el moment. "No hi he tornat des del dia de l'ascens. Quan vaig deixar el futbol, per la feina, no he pogut anar a molts camps. Només amb l'equip. Jo crec que quan vegi l'estadi m'emocionaré. Per com va anar l'eliminatòria, pel que suposa aconseguir un ascens... penso que em vindran els sentiments i records de tot el que vam viure", reflexiona.
- Agustín Fernández, en una disputa amb Lago Júnior durant l'enfrontament del 2011 / Ll. Franco
En aquella ocasió, també va ser la tornada de l'eliminatòria i el resultat a la Nova Creu Alta havia estat d'empat (0-0). A Ipurua, el gol de Marc Fernández va avançar els sabadellencs i, malgrat que Manu Lanzarote -en aquell moment jugador de l'Eibar- va fer l'1-1, el doble valor dels gols fora de casa va permetre als arlequinats tocar el cel i tornar al futbol professional divuit anys després. "Els altres tres equips que havien quedat campions de grup pensaven que érem el rival més fluix i vam demostrar que no. L'Eibar era un equipàs, molts dels jugadors han acabat a primera. Sí que ens va sorprendre el ritme que posaven al seu camp. Vam saber aguantar i patir quan tocava. En un play-off has de saber quin és el teu moment i aprofitar les ocasions al màxim", recorda.
Ara, li tocarà viure el duel des d'un altre prisma, però aportant el seu granet de sorra, també des de l'experiència de qui ha viscut situacions similars en un terreny de joc. "Dels ascensos sempre se'n parla i es recorden, sobretot quan tornes, però jo crec que l'equip en aquests moments s'ha de concentrar en el joc. La situació actual és molt diferent del que vam viure. Ara pujar és una necessitat perquè l'equip vol recuperar la categoria que no hauria d'haver perdut. El 2011, ascendir a Segona, era un premi i una il·lusió. No estic en el dia a dia amb la plantilla, però durant el viatge estic segur que els podré explicar batalletes de com va ser aquell ascens i el que suposa tornar a jugar a Ipurua", assegura.
Prop de 250 arlequinats ja tenen la seva entrada per al duel. Aquesta vegada, un empat no seria suficient per passar de ronda. "Queda clar que en eliminatòries així, quan surts a empatar, acabes perdent. Has d'anar a guanyar perquè necessites la victòria, però sense tornar-te boig. Ells saben que amb un empat en tenen prou i això també es pot convertir en una arma de doble fil, els pot provocar por. S'ha d'afrontar el partit amb les ganes de demostrar que ets millor i això es demostra fent més gols. Hem fet fora de casa alguns partits seriosos com a València i crec que pot ser un bon exemple del camí que s'ha de seguir", analitza. Un estadi propici, un estadi pel record que es torna a trobar amb el Sabadell. Tornarem a viure un final feliç?
