Un professor d'institut i un organitzador d'esdeveniments esportius amb cinquanta anys acabats de complir en la cursa de muntanya més dura del món. Tal com sona. Els sabadellencs Aleix Ribell i Joan Moya van viure el passat mes de març una experiència que no oblidaran mai a Sud-àfrica. Ambdós van poder complir un somni participant a la Cape Epic en la seva vint-i-unena edició. Vuit dies, set etapes (més la de pròleg), 608 quilòmetres i 16.500 m de desnivell van donar per acumular un bon grapat de vivències i anècdotes abans, durant i després de la prova al país de l'Àfrica meridional.
Per posar en context, dins el món de l'esport, es coneix la Cape com el Tour de França de la bicicleta de muntanya. Com a particularitat, la participació és en parelles i, lògicament, els dos sabadellencs, amics des de la infància, anaven junts. Però, com es va gestar la inscripció? "Vam començar a practicar mountain bike als catorze anys. Hem fet mil aventures junts i el repte de la Cape el teníem marcat en vermell. No hi ha cap cursa de bicicleta de muntanya amb aquest focus mediàtic. Jo tinc una relació estreta amb l'organització, per la feina, i gràcies a això vaig estar mirant d'aconseguir una wild card quan complís els cinquanta. Li vaig proposar al Joan, vam poder solucionar el tema de la inscripció, que al final és un esforç físic, però també econòmic, i ho vam poder fer possible", afirma Ribell.
- Moya i Ribell, amb el seu dorsal per a la cursa / CEDIDA
Diversos mesos de preparació van permetre als dos competidors arribar en les millors condicions físiques a la prova. L'objectiu del Joan era acabar la cursa i el de l'Aleix treure el màxim del seu company, però sense "carregar-se'l tot just començar". "Vam fer equip, ens vam encoratjar, no va haver-hi retrets. No tenim la mateixa manera d'afrontar l'esport i les condicions físiques tampoc són les mateixes. Volíem gaudir de l'experiència i minimitzar al màxim la diferència", asseguren. Lògicament, les aspiracions no eren les posicions capdavanteres, però després de l'etapa de pròleg les sensacions van ser molt bones. "No ens vam esprémer al màxim perquè tot just començàvem, però ens vam sentir molt bé i vam acabar en el calaix del mig de la classificació".
Els problemes van trigar poc a arribar. El canvi d'hàbits, temperatures extremes i el menjar van passar factura. "Per passar la nit, hi ha un campament enorme. Nosaltres, per edat i condicions, vam decidir agafar hotel cada dia per tenir més comoditat. Un tema que ens obsessionava molt eren els virus, que són molt diferents pel canvi de país". Una bala que no van poder esquivar. El Joan va patir problemes digestius el segon dia de competició. En qualsevol cas, la voluntat de continuar va ser més gran que les molèsties, que, tot i això, el van anar llastrant. La deshidratació dels dies de competició, amb etapa de calor inclosa, va afectar també l'Aleix, que va patir alguns problemes, fins i tot havent de defecar en algun dels camins de la ruta per necessitat. "Aquella etapa la vam acabar, però plorant. Ho vam passar molt malament", recorden.
- Els dos sabadellencs, en la sortida d'una de les etapes / CEDIDA
Generalment, les gastroenteritis a Sud-àfrica duren unes 24 hores i en el cas de l'Aleix va ser així, però pel Joan va ser molt més dur. A tres dies per finalitzar la Cape, en l'etapa reina, va viure una jornada que no oblidarà mai. "Havia passat una molt mala nit, fins i tot vam haver d'anar a l'hospital perquè em costava respirar. Van mirar tot i em van donar algunes recomanacions per poder sortir a competir. Portàvem un quilòmetre i ja veia que no podia. Estava fent un esforç agònic i anàvem molt lents. Van ser gairebé vuit hores d'etapa", explica Moya. L'endemà, no va millorar i va fer una reflexió que va servir l'Aleix per assumir que li tocaria acabar la cursa sol: "el dijous que ve, he d'anar a treballar".
"No tenia sentit que amb l'agonia del dia anterior anés a arrossegar-se i passar-ho malament des del minut 1". El dia de la contrarellotge, ja sense parella, Ribell va decidir deixar-ho tot i treure el gen competitiu. "Ho vaig veure com una oportunitat de treure tot. Els últims quilòmetres anava marejat i tot perquè m'havia espremut al màxim". En la darrera etapa, l'Aleix va aconseguir el seu objectiu i es va penjar la medalla de finisher que tant anhelava. "El moment de l'arribada estava al Joan a la meta, ens vam abraçar, vam plorar i va ser molt maco veure que, encara que els problemes físics no el van deixar acabar, estàvem gaudint del final del repte junts. Més enllà del drama dels últims dies, la sensació és que per cames hauríem pogut donar molt més. L'any que ve vull tornar", assegura Ribell.
- L'Aleix Ribell va haver d'acabar la Cape sol pels problemes intestinals del Joan / CEDIDA
Tota l'experiència es va emmarcar en un projecte solidari encapçalat per tots dos: Hundred. La finalitat de la creació d'aquesta iniciativa era recaptar fons per a l'ONG Bicicletes Sense Fronteres que proporciona bicicletes a persones necessitades i en països subdesenvolupats. "La il·lusió i emoció de participar a la Cape ens va fer pensar que havíem d'anar una passa més enllà. De traslladar la nostra manera d'entendre la vida i l'esport i, de pas, motivar-nos encara més. Aquí va néixer la idea de Hundred, una comunitat per inspirar la gent, els que són uns flipats com nosaltres. A partir d'aquí, volíem fugir del postureig de les xarxes i crear una eina per recaptar fons per qui realment ho necessita, no per pagar-nos la festa. La repercussió social i el que hem tret d'aquest moviment ha anat a Bicicletes Sense Fronteres", expliquen.
