Miguel de Toro: "Vull formar part de la història del CN Sabadell i guanyar títols al Barceloneta"

Un home de Sevilla, amb dos metres d'alçada i consolidat com a un dels grans waterpolistes espanyols de l'última dècada. A grans trets, aquest seria el perfil del Miguel de Toro, un dels reforços d'aquesta temporada a l'equip masculí de l'Astralpool CN Sabadell. El boia andalús va arribar a l'estiu després d'haver conquerit tots els títols possibles amb el Ferencváros, la selecció espanyola i un Atlètic Barceloneta a qui ara buscarà destronar a Can Llong. L'experimentat waterpolista de 33 anys està cridat a ser un dels referents del nou projecte d'Albert Español. Aquest dimecres, els sabadellencs reben a partir de les 19 h precisament al conjunt mariner, en la final de la Supercopa d'Espanya. Abans del duel davant del seu exequip, De Toro concedeix aquesta extensa entrevista al Diari, en què coneixem una mica millor la seva trajectòria i aspiracions.

Començo pel principi de tot, perquè ara estem acostumats a veure el Miguel de Toro com a referent, després de molts anys a l’elit. En un esport molt focalitzat a Catalunya, com comença un noi sevillà a practicar waterpolo?

Crec que a la meva vida es van donar una sèrie de casualitats. Un dia, al meu germà li van donar un cop al pati de l’escola i va haver d’anar al metge. Li van descobrir un fibroma no ossificant, que és bàsicament un buit al teixit ossi de la tíbia, i li van dir que no podia practicar esports de contacte. Per això, tots dos ens vam ficar a l’aigua. A mi sempre m’ha encantat nedar. Sempre m’ha agradat, i era el primer a entrar a la piscina i l’últim a sortir-ne. Des del primer dia, un noi ens va preguntar si volíem provar el waterpolo a l’escola del meu poble. Més endavant, quan jo també estava pensant a deixar-ho perquè els estudis em reclamaven molt de temps, es va produir una altra casualitat: una concentració a Jerez, amb l'Antonio Aparicio, a la qual ni tan sols volia anar. Després de fer una mica el ridícul, com dic sempre, l'Antonio va veure que tenia 15 anys, feia 1,96 metres i no sabia ni agafar la pilota. Va pensar que, si m’ensenyaven a jugar, potser en podria sortir alguna cosa bona. Allà va començar el meu camí. Vaig començar a jugar al Waterpolo Sevilla, vaig tenir més seguiment i, a partir d’aquí, va arribar el meu següent salt.

Així, es podria dir que vas començar amb 15 anys, una edat en què molts jugadors ja estan en la dinàmica d'un equip absolut i fins i tot amb minuts. Realment, vas anar una mica tard?

Sí, vaig anar molt tard i sempre ho he dit a tothom. Quan em pregunten si crec que un noi arribarà lluny, dic que no ho sé, perquè jo, amb 15 anys, ni tan sols havia començat. La veritat és que va ser força tard, però, afortunadament, tot ha anat molt bé.

Va ser la teva entrada al CAR de Sant Cugat quan vas començar a ser conscient del que implicava l’esport d’alt nivell?

Sempre m’he pres l’esport molt seriosament, dins de les circumstàncies en què em trobava. Quan jugava a l’equip del meu poble, volia ser el millor del meu equip i, quan vaig anar al CAR, també volia millorar i estar entre els millors. Però sí que és veritat que allà em vaig adonar de la realitat de l’esport d’alt nivell: entrenar cinc o sis hores al dia, compaginar-ho amb els estudis, renunciar als aniversaris i a les trobades amb amics els caps de setmana i viatjar pràcticament cada setmana.

Et va costar adaptar-t’hi? Venies de fora i estaves envoltat d’esportistes acostumats a aquell nivell d’exigència.

Per a mi va ser un xoc passar tantíssim temps a l’aigua i estar tan lluny de la meva família, que era a Sevilla, a mil quilòmetres. Hi va haver moments molt difícils perquè, a més, estava sol. Però sempre he tingut aquesta mentalitat de no rendir-me, de provar-ho i d’intentar arribar tan lluny com fos possible en tot. Afortunadament, va sortir bé.

Ja et vas quedar a Catalunya, amb el CN Barcelona. Com vas viure aquella oportunitat?

Per a mi va ser una oportunitat que feia molt de temps que esperava. L’any del CAR va ser molt exigent: vaig arribar a comptar els vols que havia fet i crec que van ser més de setanta. Viatjava dues o tres vegades per setmana. Quan va arribar l’oportunitat de jugar a Catalunya, al CNB i de la mà del Toni Esteller, va ser com pensar: 'M’és igual, no vull saber ni quina és l’oferta; vull anar-hi'. Necessitava provar de debò si podia arribar a jugar a aquell nivell.

Com va ser l'adaptació a la màxima categoria?

Va ser una etapa una mica irreal de la meva carrera. Vaig arribar i em van posar a jugar en una posició en què no havia jugat mai, de llançador. Tot i això, l’experiència va ser molt positiva perquè vaig aprendre a desenvolupar-me en aquell paper. El CNB venia d’un moment econòmic difícil i l’equip se sostenia amb alguns jugadors de fora, entre els quals hi havia un mexicà i un brasiler, juntament amb jugadors del planter. En qualsevol cas, va ser un any molt positiu per a mi.

Va ser al Mediterrani on vas començar a consolidar-te realment?

Sí. Després d’un primer any d’adaptació, de la mà de Mirko Blažević i, sobretot, amb l’arribada del David Martín com a seleccionador vaig començar a preparar-me per formar part realment de la selecció, competir als millors clubs i consolidar-me. Crec que aquest canvi d’entrenador en l’àmbit nacional hi va tenir molt a veure.

En pocs anys vas passar de practicar waterpolo gairebé com una activitat extraescolar a competir amb els millors i entrar en la dinàmica de la selecció. Com vas viure aquesta evolució?

Sempre he estat una persona molt optimista. Tenia una oportunitat al davant i sabia que, durant quatre o cinc anys, probablement havia estat el pitjor de cada equip al qual anava. Però cada vegada pujava el nivell de l’equip i jo anava creixent amb ell. Em comparava amb els jugadors de l’any anterior, que eren millors que jo, i veia que els anava superant. Això era una motivació brutal. Tot i que el canvi va ser gran, sempre he estat una persona que tira endavant i pensava que havia de continuar perquè estava aconseguint el que m’havia proposat. Quan vaig arribar a la selecció, era el pitjor. L’any següent era el segon pitjor, per dir-ho d’alguna manera, i així fins a arribar on soc ara.

T'arriba l'oportunitat d'anar al Barceloneta, en aquell moment també vas sentir que eres el pitjor?

Quan vaig arribar al Barceloneta ja feia dos anys que era a la selecció i tenia un paper força definit a la boia. Ja no em sentia així. Fins i tot a la meva etapa al Mediterrani havia deixat de tenir aquella sensació: em sentia part d’un grup i d’un equip, i allà em veia com un pilar. La confiança que em va donar assolir aquell nivell va fer que no tornés a sentir-me d’aquella manera.

Com vas afrontar la pressió d’arribar a un equip acostumat a guanyar-ho tot?

La pressió sempre hi ha estat, tant al Mediterrani com al Barceloneta, a la selecció o al Ferencváros. Sempre intento exigir-me al màxim. La dinàmica de la temporada va canviar perquè ara ho havia de guanyar tot, però confiava molt en els meus companys, que feia anys que guanyaven títols. No sentia que hagués de carregar amb tota aquella pressió, sinó que havia de ser una peça que contribuís a continuar assolint els objectius.

Com és el contrast de passar d'haver de competir cada partit a guanyar gairebé sempre?

Crec que aquesta va ser la part més fàcil. Vens de patir i de lluitar cada partit i, de sobte, et trobes en un equip que pràcticament juga sol, els jugadors coneixen les teves debilitats i són capaços de corregir els teus errors. Amb els anys, tu també aprens a corregir les dels teus companys. Ser en un equip en què saps que, si fas les coses bé, guanyaràs títols va ser el més senzill.

Et queda l'espineta de no haver guanyat la Champions amb el Barceloneta?

Sí, realment. Feia molts anys que estàvem entre els quatre o cinc millors equips d’Europa i guanyar la Champions era una cosa que em feia una il·lusió especial. Quan la van guanyar la temporada passada, tot i que jo era en un club rival que havia estat eliminat per ells, una part de mi continuava al Barceloneta. Hi vaig passar cinc temporades i, quan va acabar la final, vaig sentir alegria pels meus companys i pel club. Feia molts anys que treballaven molt bé i s’ho mereixien.

Després d'aquesta etapa va arribar l’oportunitat de fitxar pel Ferencváros, un gegant europeu. Què et va portar a deixar el Barceloneta?

Crec que va arribar el moment de complir el meu somni a escala de clubs. Una part d’aquest somni era jugar al Barceloneta, perquè era el millor equip d’Espanya. Però també volia jugar amb estrelles mundials com el Mandic, l'Argyropoulos o els jugadors hongaresos de la selecció, que són estrelles. Va ser una decisió que vaig prendre amb moltíssimes ganes. A més, tenia un vincle amb Hongria a través de la meva família, de la meva dona i del meu fill. No era només un repte professional, sinó també personal: volia aprendre l’idioma per comunicar-me millor amb la meva família i conèixer la cultura, a més d’aconseguir que el meu fill tingués un arrelament més gran a la seva terra. La decisió va ser molt fàcil i va sortir molt bé, perquè el primer any vaig aconseguir el que feia temps que intentava assolir: guanyar la Champions. També va ser una sensació d’alleujament.

El fet que la teva dona sigui hongaresa va influir molt en la decisió?

Va ser un factor que em va fer sentir que aquell era el camí adequat. Però, fins i tot si la meva dona i el meu fill no haguessin estat hongaresos, fitxar pel Ferencváros hauria estat una decisió molt atractiva. Veníem a un equip que acabava de guanyar la Champions i tenia l’aspiració de tornar-la a guanyar, amb una plantilla molt completa.

El teu primer any va ser pràcticament perfecte, tant en l’àmbit nacional com a Europa.

Va ser rodó professionalment. Crec que només vam empatar un partit, que vam perdre als penals contra el Barceloneta fora de casa. La resta els vam guanyar amb molta solvència. També vam tenir molta pressió. Com que el Recco no competia aquella temporada, sabíem que havíem de guanyar i revalidar el títol. El Barceloneta i l’Olympiacos eren possiblement els nostres principals rivals. Per a mi, a més, hi havia una pressió afegida: havia deixat un club en què feia anys que intentava guanyar la Champions i necessitava demostrar que ho podia aconseguir en un altre equip. Afortunadament, tot va sortir bé i vam conquerir el trofeu.

Com va ser l’adaptació a un país i una cultura diferents?

Va ser fàcil. Soc una persona que s’adapta bé als entorns o que, si més no, triga poc a fer-ho. Coneixia la majoria dels jugadors hongaresos perquè feia molts anys que competia contra ells. També havia visitat el país sovint, de manera que en coneixia la cultura, la gent i fins i tot la ciutat. Vaig tenir un període d’adaptació, però va ser curt.

Ser un dels quatre estrangers escollits per un club com el Ferencváros suposava una pressió afegida?

I tant. En aquell moment havia fitxat pel millor club del món i era un dels quatre estrangers escollits per representar-lo. A més, havíem de revalidar la Champions. Cada vegada que acabava un partit sentia que potser no havia estat al meu millor nivell o que en el següent havia de rendir molt bé. Jugar al millor equip del món exigeix mantenir un nivell molt alt, així que aquesta pressió va ser present durant els dos anys.

El segon any us vau quedar fora de la final de la Champions, eliminats pel Barceloneta. Et va consolar que fos precisament el teu antic equip?

Evidentment, jo vull guanyar, però, si són ells els que ens han de destronar, me n’alegro. Això sí, després d’haver-ho aconseguit jo primer. Continuo sent totalment sincer: me n’hauria alegrat igualment. No soc una persona que no s’alegri quan els altres aconsegueixen un títol que tu no has aconseguit amb ells. Però, en aquest cas, guanyar la primera Champions em va treure força pressió de sobre.

Amb la selecció espanyola també has viscut una evolució molt important, passant d’afrontar els tornejos sense saber gaire fins on podíeu arribar a convertir-vos en favorits. Com has viscut aquest procés?

Al principi no teníem aquesta pressió. És veritat que, el segon any del David Martín, vam començar a sentir-la perquè jugàvem a casa i volíem aconseguir un bon resultat davant del nostre públic. Crec que aquell Europeu va ser el clic que ens va fer entendre que ens mereixíem estar entre els quatre millors. Si érem fidels al nostre estil, al nostre sistema i al que plantejava el seleccionador durant la preparació, podíem competir amb els millors. Cada any que ho aconseguíem, en lloc de sentir pressió per no arribar-hi, ho vivia com una motivació per continuar sent-hi. Durant vuit o nou anys hem estat sempre al podi o entre els quatre primers. Quan acabem les nostres carreres i mirem enrere, veurem que hem aconseguit una cosa molt important i difícil de repetir. Molt poques seleccions han mantingut un rendiment tan alt durant tant de temps.

Aquest estiu has decidit fitxar pel CN Sabadell després de dos anys molt bons a Hongria. Què et va convèncer del projecte?

Saber que és un gran club en què sempre es pot aspirar a guanyar-ho tot. Som conscients de la dificultat perquè el Barceloneta és el millor equip del món, però també suposa un repte molt bonic, tant individualment com col·lectivament, intentar destronar-lo en l’àmbit nacional. A més, el Sabadell juga la Champions i crec que aquest any serem molt competitius. Ens hem marcat objectius molt exigents, però penso que els podem assolir. Dependrà que tots estiguem al mateix vaixell i siguem fidels al sistema que ens planteja l’Albert Español.

També tenies ganes de tornar a Catalunya després d’aquesta experiència internacional?

En l’àmbit personal, després de dos anys tan exigents professionalment, em venia de gust tornar a Barcelona, que considero casa meva després de gairebé catorze anys vivint aquí. És mitja vida per a mi. Tornar significava buscar una estabilitat personal que al Ferencváros no vaig poder tenir.

Arribes al CN Sabadell amb molta experiència i com un dels referents de l’equip. Tenies ganes de recuperar aquest paper de líder?

És un paper que no exercia des que era al Mediterrani, fa ja set anys, i em venia de gust recuperar-lo. Sempre m’he considerat més un jugador d’equip que no pas un líder, però crec que és bonic assumir aquest paper juntament amb els altres jugadors més experimentats del Club. Tenia moltes ganes de fer-ho.

Com ha estat l’adaptació a l’equip?

Pràcticament no hi ha hagut adaptació. Conec la majoria dels jugadors perquè hi he jugat, he coincidit amb ells i fins i tot molts són amics meus. També he compartit equip amb diversos d’ells a la selecció. Simplement, m’he hagut d’adaptar a les instal·lacions i al nou entrenador, però ha estat molt fàcil.

Sembla que la figura del boia tindrà un paper especialment important a l'equip aquesta temporada. Et motiva que bona part del joc passi pel que puguis aportar dins de l’aigua?

Evidentment. És una responsabilitat que accepto amb moltes ganes. Avui dia, la figura de la boia continua sent molt rellevant, fins i tot més que abans, malgrat que hi va haver un moment en què els canvis de normativa semblaven indicar el contrari. Estic encantat d’intentar aportar el màxim en aquesta posició, donar sortida a l’equip en qualsevol circumstància i continuar creixent.

El partit contra el Barceloneta serà una bona prova. Per la pressió que acostumen a exercir el teu rol pot ser clau.

Serà un partit molt dur i difícil, en què haurem de fer les coses molt bé. Crec que el meu paper a la boia serà determinant per donar sortida a l’equip i aconseguir que aquesta pressió duri tan poc com sigui possible. Tenim altres armes que intentarem explotar i segur que serem allà durant bona part del partit. Fins i tot, qui sap, potser podrem donar una sorpresa.

L’Albert Español ha deixat clar que l’objectiu és lluitar pels títols i que, si ets segon, has d’aspirar a ser primer. L’equip comparteix aquesta ambició?

Crec que ha estat molt clar des del primer dia. La seva intenció és venir aquí per disputar títols, no pas conformar-nos a ser segons en les competicions nacionals. Hem de ser realistes: ara mateix hem de destronar el millor equip del món. Per aconseguir-ho, haurem de fer les coses molt bé dins de l’aigua. Però aquesta dificultat també es pot convertir en una motivació extra.

Us veieu amb opcions reals de donar la sorpresa i guanyar aquest primer títol en joc al Barceloneta?

Crec que sempre tindrem opcions. Som un club de Champions i, gràcies a l’Albert, hem definit molt bé els papers de cada jugador. Tots sabem quina feina hem de fer. Per guanyar el Barceloneta necessitem fer un partit molt seriós en defensa, tàcticament molt bo i també tenir una mica de sort, perquè tenen jugadors d’un nivell altíssim.

Després de tants anys formant part de l’equip dominant, et motiva convertir-te ara en el rival que vol acabar amb aquesta hegemonia?

Per a mi, guanyar sempre és una motivació, sigui quin sigui l’escenari i el paper que exerceixi. Vull assumir el paper de botxí i fer-ho tan bé com pugui perquè vull destronar-los. També vull formar part de la història del CN Sabadell i aconseguir treure algun títol al Barceloneta després de tants anys. Si es tracta d’un títol encara més complicat, com la Lliga o la Copa del Rei, la motivació és encara més gran. Ja veurem si ho aconseguim.

El primer repte és que vegin que, per guanyar-vos, hauran de suar molt?

Volem competir per guanyar els títols. Intentarem donar guerra i posar-los contra les cordes tant com puguem. Ja veurem com avança la temporada. Si arriba un moment en què estan més condicionats per la Champions, intentarem aprofitar-ho per aconseguir algun títol.

Per acabar, et veus a mitjà termini a Sabadell?

De moment, tinc contracte fins a Los Angeles. Viuré aquests dos anys centrat a assolir els objectius que ens hem marcat per a aquest període. Evidentment, si continuo tenint les mateixes ganes i aspiracions i el Club està content amb el meu rendiment, es pot parlar de tot. A mi també m’agradaria continuar jugant.